Sóc independentista (primera part): els origens

Entre aquests primers posts del bloc vull deixar clares algunes qüestions importants per mi, sota l'epígraf o categoria SÓC.

En aquesta primera entrega: sóc independentista, els origens.

A casa, el meu pare, els meus avis i els meus tiets explicaven en català (evidentment) i en veu baixa, històries sobre la guerra del 36 i la posterior repressó franquista. Vint-i-cinc anys després de la fi del règim dictatorial, a la meva família encara es parlava en veu baixa d'aquests temes, com si encara ens hagués pogut sentir algú amb el poder arbitrari d'executar les injustícies que durant tants anys va patir el nostre país.

El meu avi havia estat empresonat sense més motiu que ser el germà d'un fugàs dirigent del Partit Comunista a Ripoll, obligat a exiliar-se a França durant algunes dècades.

El petit dels tres germans del meu avi també va haver de marxar nord enllà empès per la por a l'exèrcit invasor.

A casa els meus avis penjava un quadre d'en Pompeu Fabra, figura emblemàtica del país. Pau Casals n'era un altre d'aquests personatge idolatrats a casa, així com l'avi Macià i el President Companys, el màrtir, com era anomenat.

Al cotxe, mentre viatjàvem amb els mons pares i ma german, sempre ens acompanyava la banda sonora catalana dels darrers anys del franquisme i el començament de la transició (curiós terme aquest vist amb prespectiva): Lluís Llach (L'estaca), Raimon (Diguem no), Serrat (aquell jove que es va negar a cantar en castellà al festival d'Eurovisió) i fins i tot Paco Ibánez, Serge Reggiani o la Trinca més reivindicativa.

També he sentit durant la meva infantesa els relats sobre el 20 de novembre de 1975, un dels dies més feliços a la vida del meu pare i dels meus avis. L'esperança d'un futur lliure deistjat durant 40 anys. Aquell dia el pare era a Madrid per feina, envoltat de persones amb qui no podia expressar lliurement els seus sentiments desbordants, en uns darrers moments de repressió franquista. Va trucar a casa per compartir crípticament la seva joia amb ma mare que s'havia quedat a Barcelona amb mi, i esperant el naixement de la meva germana,un mes i mig més tard.

A Olot, els meus avis destapaven una ampolla de cava en la intimitat de casa seva, com tants altres catalans. S'estava acabant un malson.

En aquest context cultural i identitari vaig créixer. I sobre aquest subtrat arrelarien els coneixements que adquirira més endvant. I amb aquests fonaments i les vivències de cada dia, he anat composant la meva ideologia: sóc independentista.

Papa pas a pas

Un llibre pensat per a pares novells, tot i que les mares també en seran molt còmplices. Es tracta de Papa pas à pas (versió francesa), o Sohntage en la seva versió original alemanya, obra de l'il·lustrador Philip Waechter.

Un seguit de dibuixos i tires còmiques, centrats en la relació pare-fill des d'un vessant humorístic, on sovint el pare surt malparat però satisfet. És molt fàcil que els pares novells ens hi sentim identificats.

Un exemple: quan el nen desperta el pare de bon matí, exigint la seva atenció per jugar. El pare, esgotat, tracta d'allargar infructuosament la nit, però acaba cedint davant la insistència del seu fill juganer. S'incorpora, cansat però content de veure que el seu petit reclama la seva atenció. I quan el pare és a punt per jugar, el nen, satisfet, ocupa el seu lloc al llit i s'adorm plàcidament.

També és un cas real, en dono fe!

Passejada infantil al castanyer de can Cuc

Ahir dissabte vàrem sortir a passejar pel Montseny, al castanyer de can Cuc, muntanya amunt de l'embassament de Vallforners, a Cànoves.
Passejar pel Montseny sempre és agradable, però en aquesta ocasió tenia l'alicient afegit que ens acompanyaven la Mar i l'Arnau. Així, amb en Toni, la Roser, l'Elena, i els nostres petitons vam enfilar camí amunt.

A banda d'un bon nombre d'animals bípedes, també vàrem topar amb una família porcina. Ho podeu veure al bloc d'en Toni.

Joc de paraules

Aquest darrer viatge a la Toscana m'ha despertat novament les inquietuds idiomàtiques, adormides, però sempre latents.
De ben petit m'entretenia comparant les paraules en català, en francès i en castellà. Em divertia comprovar com a vegades tenien un origen semblant en tots tres idiomes, a vegades s'aparellaven català i francès, o català i castellà, o potser castellà i francès, però també trobava paraules que provenien d'arrels diferents en cadascuna d'aquestes llengües.
Amb el temps hi vaig afegir l'anglès, un idioma no llatí que aporta diversitat al joc, però també algunes sorpreses. I finalment, durant aquests darrers dies, també jugo amb l'italià, tot i que de forma més limitada encara que amb l'anglès.
He pensat que recolliré algunes d'aquestes paraules en aquest post, a mida que em vagin venint al cap. És cert que alguns sinònims poden apropar o allunyar els idiomes, però com que aquest és un joc i no pas recerca científica, aniré posant allò que em passi pel cap, si és amb sinònims, millor.

català	français	castellano	english	italiano
aixeta	robinet	grifo	tap	rubinetto
ampolla	bouteille	botella	bottle	bottiglia
armari	armoire	armario	cupboard	armadio
bolet	champignon (bolet=cep)	seta	mushroom	funghi
botiga	magasin	tienda	shop	negozio
carrer	rue	calle	street	via
diari	journal	periódico	newspaper	giornale
esmorzar	petit déjeuner	desayuno	breakfast	prima colazione
fill	fils	hijo	son	figlio
gat	chat	gato	cat	gatto
llibre	livre	libro	book	libro
mapa	carte	mapa	map	mappa
nas	nez	nariz	nose	naso
ocell	oiseau	pájaro	bird	uccello
paper	papier	papel	paper	carta
pastanaga	carotte	zanahoria	carrot	carota
pilota	balon	pelota	ball	palla
porta	porte	puerta	door	porta
ràdio	radio	radio	radio	radio
sopar	dîner	cena	dinner	cena
taula	table	mesa	table	tavolo
tap	bouchon	tapón	stopper	tappo
xarxa	réseau	red	net	rete
14	17 + 1	15 + 1	9 + 1	17 + 1

El perquè de tot plegat

Bé, per començar aquets bloc servirà per desfogar-me de l'ànsia d'escriure. Podria dedicar-me a la novel·la que barrino de fa temps, sense concretar-ne mai massa res, però no tinc temps ni ordre per creure que la puc enllestir en un capítol proper de la meva vida. Quedarà doncs pendent per un altre moment.

En canvi, el bloc em permetrà abocar les idees o els pensaments, les observacions o les emocions del dia a dia sense amoïnar-me en excés per l'ordre de la seva exposició.

Per tant, penso que apareixeran reflexions sobre temes relacionats amb la família, amb els amics, amb la feina, amb el medi natural, amb l'inevitable independència de Catalunya, amb el Barça, amb castells, amb l'esport, l'excursionisme, el cinema, la literatura, la tecnologia, etc. És a dir, les meves coses, les que m'importen i m'ocupen.

Espero combinar amb encert aquelles entrades més subjectives, d'opinió o de sensacions i emocions, amb d'altres de contingut més tècnic,o científic o senzillament informatiu.

I en unes o altres, m'agradaria aconseguir que algú s'interessés pel que explico i fins i tot, s'atrevís a donar-me rèplica d'una o altra forma. La teva participació serà benvinguda!

Però, perquè aquest nom pel bloc? Doncs perquè és un requisit tècnic anomenar-lo i cada dia es troben menys noms disponibles.
Vaig probar amb alguns noms més evidents, però no era possible. I em vaig decantar per fer servir el kwenia, l'idioma dels elfs a les novel·les de Tolkien, pensant que seria més fàcil. Però tampoc els més comuns eren disponiles. Finalment és Oma kuileva, és a dir, la veu de la vida.
Al capdevall, tampoc és massa important, perquè s'hi pot accedir a través de l'URL www.jordi.cat de ben fàcil memorització.

Aquesta havia de ser la primera entrada del bloc, segons ho pensava des de que em vaig decidir a crear-lo. Però voltant per la Toscana, vaig sentir l'impuls d'escriure sobre un instant de felicitat. I així vaig estrenar aquest espai... aquestes són les meves intencions, però és clar que també deixaré un lloc a la imprivització. Salut!

Felicitat

Cau la tarda sobre Florència i els darrers raigs de sol il·luminen la cúpula que corona imponent el Duomo.

Assegut a les escales de San Miniato, espero l'Elena i l'Elisa, la nostra amiga florentina, que són dins la petita església romànica escoltant les veus dels tres monjos cantant a la cripta. Les seves veus m'arriven fluctuants i llunyanes quan l'Arnau fa una pausa entre els seus assaigs de paraules.

Reconec el seu balbuceig, és el dolç senyal del seu benestar.

La temperatura és ideal, la llum càlida, el silenci només superat per l'harmonia del cant gregorià. El panorama davant dels nostres ulls, la ciutat del Renaixement i el riu Arno que la travessa.

Sembla ben bé que l'Arnau n'estigui gaudint tant com jo mateix.

Del més endins de la meva ànima creix una sensació plaent. És la felicitat.