Entre aquests primers posts del bloc vull deixar clares algunes qüestions importants per mi, sota l'epígraf o categoria SÓC.
En aquesta primera entrega: sóc independentista, els origens.
A casa, el meu pare, els meus avis i els meus tiets explicaven en català (evidentment) i en veu baixa, històries sobre la guerra del 36 i la posterior repressó franquista. Vint-i-cinc anys després de la fi del règim dictatorial, a la meva família encara es parlava en veu baixa d'aquests temes, com si encara ens hagués pogut sentir algú amb el poder arbitrari d'executar les injustícies que durant tants anys va patir el nostre país.
El meu avi havia estat empresonat sense més motiu que ser el germà d'un fugàs dirigent del Partit Comunista a Ripoll, obligat a exiliar-se a França durant algunes dècades.
El petit dels tres germans del meu avi també va haver de marxar nord enllà empès per la por a l'exèrcit invasor.
A casa els meus avis penjava un quadre d'en Pompeu Fabra, figura emblemàtica del país. Pau Casals n'era un altre d'aquests personatge idolatrats a casa, així com l'avi Macià i el President Companys, el màrtir, com era anomenat.
Al cotxe, mentre viatjàvem amb els mons pares i ma german, sempre ens acompanyava la banda sonora catalana dels darrers anys del franquisme i el començament de la transició (curiós terme aquest vist amb prespectiva): Lluís Llach (L'estaca), Raimon (Diguem no), Serrat (aquell jove que es va negar a cantar en castellà al festival d'Eurovisió) i fins i tot Paco Ibánez, Serge Reggiani o la Trinca més reivindicativa.
També he sentit durant la meva infantesa els relats sobre el 20 de novembre de 1975, un dels dies més feliços a la vida del meu pare i dels meus avis. L'esperança d'un futur lliure deistjat durant 40 anys. Aquell dia el pare era a Madrid per feina, envoltat de persones amb qui no podia expressar lliurement els seus sentiments desbordants, en uns darrers moments de repressió franquista. Va trucar a casa per compartir crípticament la seva joia amb ma mare que s'havia quedat a Barcelona amb mi, i esperant el naixement de la meva germana,un mes i mig més tard.
A Olot, els meus avis destapaven una ampolla de cava en la intimitat de casa seva, com tants altres catalans. S'estava acabant un malson.
En aquest context cultural i identitari vaig créixer. I sobre aquest subtrat arrelarien els coneixements que adquirira més endvant. I amb aquests fonaments i les vivències de cada dia, he anat composant la meva ideologia: sóc independentista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada