Gràcies senyor Joan Laporta

Avui és el darrer dia de la presidència barcelonista d'en Joan Laporta. El darrer dia d'una presidència de set anys, curta, però farcida d'èxits, malgrat les dificultats. Els èxits esportius són tan contundents, que no els oblidarem. Recordar-los doncs és gairebé excessiu.

Però l'èxit d'en Joan Laporta que vull remarcar amb més força és la recuperació de la personalitat catalana del nostre club.
Durant massa anys, molts han volgut enterrar aquest tret bàsic de la personalitat del Barça. La presidència d'en Laporta ha demostrat que la confiança en el que som, no dissimulant la nostra essència i fent-ne una demostració ben entesa, mostrant els valors positius que caracteritzen el Barça com a club i Catalunya com a país, no només no ens ha perjudicat, sinó que ens ha fet més grans.
El Barça, recuperant les seves arrels, és més autèntic, més veritable, més creïble, i així, més internacional. Qui traeix els seus orígens perd la seva identitat, i el que ens ajuda a sobresortir en un món globalitzat i uniformitzant és precisament una identitat pròpia i marcada.

Des dels temps d'en Joan Gamper la identitat catalana i barcelonista van de bracet, malgrat tot. I així ens hem fet grans. Aquells, provincians, que volen dissimular el que som per no ofendre els intolerants que no ens deixen ser nosaltres mateixos han d'aprendre la lliçó que la història blaugrana en deixa aquests darrers anys.

El Barça ha tret profit de la seva personalitat catalana, i així s'ha projectat al món. Esperem que tots els catalans sapiguem aprendre d'aquest exemple tan evident i triomfem com el Barça en els nostres propòsits nacionals.

Per tot això i per les qüestions més evidents, gràcies Joan Laporta.

Gràcies Txiki

En Txiki Begiristain no renova el seu contracte amb el Barça, després de set anys com a secretari tècnic.
Set anys plens d’èxits, sense precedents a la història del club.
Senzillament gràcies Txiki.

Sant Jeroni

Avui ens ha fallat el nostre petit despertador ros i blanquet, que des de fa uns mesos ens ajuda a desvetllar-nos entre quarts de set i les vuit, cada cap de setmana. Per tant, els nostres plans han patit una lleu alteració i enlloc d'agafar els Ferrocarrils fins a Monistrol, hem emprès el viatge en transport privat, per mirar de recuperar una mica de temps.

Arribats al peu de l'aeri de Montserrat, ens hem enfilat en una d'aquelles cistelles grogues que en cinc minuts ens ha acostat al monestir benedictí. En el seu entorn, l'Arnau ha dinat, perquè ja era la seva hora, vora les dotze.

Rumiant sobre la possibilitat d'enfilar escales amunt, pel camí anomenat Drecera a Sant Jeroni, hem cregut que no som tan valents i que seria millor pujar en un altre mitjà de transport: el funicular de Sant Joan. Cinc minuts més i salvàvem un desnivell de 400 m, sense més esforç que romandre drets i comprimits com al metro de la ciutat.

Des de l'estació de Sant Joan fins a l'ermita de Sant Jeroni, el camí és força planer, ondulejant amunt i avall sense excessius pendents. Tanmateix, ens envolten els pinacles conglomerats característics d'aquesta muntanya fascinant. Allà on les parets rocoses perden un xic de la seva verticalitat, els arbres i els arbusts creixen densament, oferint-nos ombra en el camí i regalant-nos un verd intens, contrastant amb el blau del cel i el terrós de la roca.

De l'ermita al cim, el paisatge canvia. El camí s'enfila i els plans esdevenen rars. La vegetació malda per establir-se tan esponerosa com cent metres més avall. El darrer tram de l'ascensió és un seguit de graons construïts sobre la roca, amb una barana metàl·lica que ajuda en la grimpada i ofereix seguretat.

Arribats al cim, mig país s'estén als nostres peus. A tocar, Sant Llorenç del Munt, el Vallès, el Bages, la conca d'Òdena i el Penedès. Una mica més enllà, el Garraf i Collserola, clarament separats pel Llobregat que des dels peus de Montserrat avança cap al mar; la serralada litoral fins al Montnegre, la prelitoral fins el Montseny al nord, i probablement fins a Prades al sud. Més enllà, albirem ben bé el Puigmal i la tossa d'Alp.
Som al cim més alt de l'Anoia i del Bages, a 1.236 metres d'altitud.

Allà dalt, un nano llueix un mocador vermell amb punts blancs. Els seus pares ens confirmen que és casteller, dels Moixiganguers d'Igualada i amics del nostre company de Barcelona, en Josep Sala. Minuts més tard, i ja és casualitat, ens creuem amb un altre company de Colla a la reserva, l'Albert Vila. Em fa pensar que no és la primera vegada que ensopego inesperadament amb un company dalt d'una muntanya i recordo en Ramon Boter, a Tignes, amb els esquís calçats.

Havent fet un mos, emprenem la baixada al monestir pel pla del ocells, l'antic camí a sant Jeroni que més aviat havíem defugit. És una hora llarga de baixada constant que posa a prova les nostres poc entrenades articulacions. La major part del camí transcorre entre les alzines, els boixos i els galzerans. Les capçades ens amaguen la muntanya, però qualsevol clariana en el camí ens permet recuperar el paisatge únic montserratí.
Arribats a l'esplanada del monestir, donem el berenar a l'Arnau i aprofitem la pausa per recuperar nosaltres també una mica les forces.

Només ens queda reprendre l'aeri de baixada fins el cotxe. La passejada per les alçades de Montserrat ha resultat magnífica, en un dia de sol, però encara poc calorós per ser a finals de juny. Crec que hi tornarem.

20J: Tu que pots vota!

Si ets de Mataró, d'Esplugues, de la Sant Boi de Llobregat  de Guils de Cerdanya. Si ets de Cerdanyola del Vallès o de Cornellà de Llobregat, de Falset o d'Olesa de Montserrat, de Calonja o de qualsevol dels municipis que demà es manifesten tranquil·lament i democràtica, vés a votar.
Gràcies!

Parlàvem del Què. Parlem del Quan.

Recordo una conversa d’ara fa uns vint anys. Era a la meva escola, vora les escales que baixen a la pista d’atletisme. El meu interlocutor es deia Eric i parlàvem en castellà, com era habitual en aquell centre on el francès era l’oficial, el castellà el dominant i el català el marginat que parlàvem entre els que ens sabíem del país.
Aquella conversa girava al voltant de la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya. Amb els escassos arguments dels nostres catorze o quinze anys, l’Eric defensava que un país tan petit com el nostre no podria sobreviure econòmicament. Eren temps anteriors a la globalització de l’economia com la coneixem ara. Eren temps en els que les balances fiscals, més o menys oficials, reals o creïbles tampoc es publicaven, ni recordo que se’n demanés la publicació. Jo defensava que no existia cap motiu econòmic perquè la independència no fos viable i ho deia en veu ben alta perquè em sentís la gent al meu voltant. No tractàvem aquest tema gaire sovint, però parlar de la independència del meu país, encara que teòrica o llunyana, m’apassionava.

Més endavant, recordo una conversa a taula amb el meu pare, encara sobre el mateix tema. En deu fer una quinzena d’anys d’allò. No feia falta convèncer-lo de les bondats de la nostra independència, però no podia creure que es produís mai. Els records d'una guerra, quaranta anys de repressió, la sensació d'haver superat el problema polític de la seva vida i començat a recuperar drets civils i nacionals.

El juliol del 1996, assegut a la taula del sopar de tancament d’un curs de la universitat d’estiu de Terol, debatíem, en Francesc i jo, cadascun amb una quinzena d’alumnes i professors vinguts de Madrid, Múrcia, Cantàbria, Saragossa... perquè volíem la independència del nostre país. Alguns ens van arribar a entendre, tot i discrepar en el fons.

Durant dècades, he parlat del tema amb amics, companys, desconeguts (o casi) i familiars. Independència sí o no, independència sí o sí, independència així o aixà.

Fa tres o quatre anys, el líder del principal partit independentista del Parlament va posar data. Per ell, havia de ser el 2014, el tercer centenari de la derrota de l’11 de setembre, que sense defallir mai, els catalans commemorem cada any per no oblidar i per fer ben palès que no oblidem qui som.

Fa un parell d’anys vàrem assistir a una xerrada a Palafolls, amb l’Elena i el meu pare. Els ponents varen posar sobre la taula arguments econòmics i jurídics que ens porten al destí cobejat de la llibertat nacional. Sortint d’aquella xerrada, el meu pare, que durant anys havia somniat en una quimèrica independència, em va dir Jo no ho veuré, però ara sí que crec que serem independents

Durant la sobretaula del Nadal passat, a casa dels pares de l’Elena, alguns ja vam parlar de l’inevitable independència de Catalunya i fins i tot es va sentir una veu esperançada, però ferma, que rebaixava els terminis d’aquell polític de bigoti prominent.

Ahir, en Francesc em deia que es posava el 2015 com a objectiu i que treballaria a partir d’ara amb aquesta data al cap, començant amb la recollida de signatures per donar suport a la IP presentada recentment a la mesa del Parlament.

Sí, el meu entorn és un i determinat. Sí, la meva vida discorre entre Gràcia, Sant Gervasi, l’Eixample i Girona. No, no tots els catalans desitgen la independència de Catalunya. Molts la desitgen però encara no hi creuen, ni la veuen possible. Però ara també podem afirmar sense por a equivocar-nos que molts hi creiem, la volem i treballem per assolir-la. I com a mínim aquests, ja no parlem del què, sinó del quan.

Redueix el consum de paper: protegeix els boscos i retalla la despesa

Avui he dedicat una estona a calcular quants fulls de paper es poden estalviar reduint els marges i el cos de lletra de la plantilla per defecte del processador de textos.

He omplert 100 pàgines de text (via Lorem ipsum) amb els paràmetres de la plantilla original normal.dot del Microsoft Office i la plantilla del Writer d'OpenOffice, en format ott.

Ambdues plantilles utilitzen com a font per defecte Times New Roman 12 que encara certes persones utilitzen malgrat que les seves dimensions semblen exageradament grans (almenys pel meu gust).

La plantilla de Microsoft Word utilitza uns marges superiors i inferiors de 2,5 centímetres i uns marges a dreta i esquerra de 3 centímetres.

En canvi, la plantilla del Writer d'OppenOffice fa servir marges de 2 centímetres a la part superior, inferior, dreta i esquerra de la pàgina.

Els marges del Writer coincideixen amb els que prèviament havia estimat correctes per una presentació correcta dels documents que es puguin elaborar. Per tant, he fet les proves amb el Word i el Writer emprant aquests marges i la font Arial de cos 10.

El resultat d'aquest experiment és sorprenentment positiu: tan sols canviant la font per defecte del Writer, les 100 pàgines de text es converteixen en menys de 78, assolint un estalvi del 22% de paper. Per la seva banda, la modificació dels marges i la font per defecte del Word redueix el número de pàgines a una mica més de 65 pàgines, que implica fins a 34% d'estalvi de paper!

Que ningú es confongui, és evident que el Writer per defecte és millor tria que el Word, com a mínim en aquest aspecte i sense entrar en altres valoracions. Si a més, evites imprimir el que no és imprescindible i t'acostumes a fer servir pdf enlloc de paper (reciclat, no cal dir-ho), la jugada serà més rodona encara. ;)

Si voleu descarregar aquestes plantilles més ecològiques, podeu fer des dels següents enllaços:

• plantilla normal eco.ott per a OpenOffice Writer
• plantilla normal eco.dot per a Microsoft Word

Estalviar €s i col·laborar en la protecció del nostre entorn amb un simple gest. Si limites les impressions a les que són imprescindibles (sobre paper reciclat, és clar) i t'habitues a llegir PDFs enlloc de paper, contribuiràs a fer un planeta més sà. ;)