divendres, 5 de novembre del 2010

Paisatges urbans: busco mitgeres ornamentades

Una mitgera ornamentada a la Ronda del Guinardó
La mitgera és la paret que separa els edificis de dues finques adjacents. Quan l'aliniació de façanes i l'alçada d'aquests edificis són homogenis, les mitgeres no són visibles des de l'exterior, però en moltes ocasions, un canvi urbanístic, una inicaciativa arquitectònica diferent, la demolició d'un edifici o altres circumstàncies, deixen aquestes mitgeres a la vista.

Sovint es deixen aquestes parets a la vista, a vegades mostrant les entranyes de l'edifici, la seva estructura o un celobert i parets de maons o recobriments aillants de color groguenc i aparença espumosa.


A voltes però, aquests espais visibles són recuperats i integrats en el paisatge urbà. Un plafó publicitari els oculta i rendabilitza d'alguna manera, una mà de pintura els torna més amables amb el seu entorn immediat i la mà d'un artista pot aportar un valor afegit al paisatge urbà de les ciutats. És el cas per exemple de les mitgeres del carrer València, entre Rambla de Catalunya i Balmes, que són el suport de dos poemes visuals de Joan Brossa i Josep Maria Junoy.

Si trobeu alguna paret mitgera integrada d'una o altra forma en el paisatge urbà que l'envolta, sigui amb una mà de pintura voluntariosa, amb un o altre disseny, o amb una valuosa obra d'art, agrairé que m'indiqueu la seva situació, i si m'envieu una fotografia, la penjaré en aquest bloc. Gràcies per la vostra col·laboració!


www.btvnoticies.cat

Aquest reportatge de BTV mostra algunes de les intervencions més reeixides a les mitgeres de Barcelona.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Paisatges urbans: una d'elements d'infraestructures urbanes

El carrer del Pare Fidel Fita de Barcelona és un d'aquest carrers curts, estrets i costeruts propis dels barris dels turons de la ciutat. El pendent hi és tan pronunciat que per salvar-lo, s'hi han construït escales, enlloc dels més habituals vials i voreres per la circulació rodada.
Els laterals del carrer doncs, són escales, però el sector central és enjardinat, amb arbres i arbusts que ofereixen una mica d'oxigen, color i vida a les parets grises i inhòspites dels edificis que voregen el carrer.

No fa gaire mesos la part inferior de les escales abocava sobre un entrant del carrer Bertran, ocupat principalment per contenidors d'escombraries i quatre motos que aprofitaven l'espai sobrant per aparcar-hi. Enmig d'aquest desori hi recordo també unes caixes de comandaments elèctrics, de color ocre aproximadament.

Amb la reurbanització del carrer Bertran, d'altra banda poc ambiciosa al meu parer, aquest espai ha substituït els contenidors per les àmpliament distribuïdes cadires de ferro i fusta que es poden observar a la fotografia. L'aparcament de les motocicletes s'ha convertit en un ampli voral on aterren les escales, afavorint clarament el trànsit dels soferts vianants que han enfilen amunt i avall.

Però el que atreu més l'atenció és la substitució de les antigues caixes elèctriques per una nova versió estèticament millorada. Si us fixeu en la fotografia, podreu observar com sobre el frontal de la caixa, disposada en vertical, s'ha pres cura d'imprimir una imatge que es mimetitza prou encertadament amb el fons vegetal del jardí. Fins i tot des d'una certa perspectiva, el tronc de la imatge coincideix amb el tronc de l'arbre en segon pla.
Segurament deu ser casualitat, altrament, hauria estat millor encara fotografiar l'indret abans de la col·locació de la caixa i reproduir-hi la imatge en el mateix lloc. Però el resultat estètic és més que acceptable i la intenció molt lloable.

Actuacions en aquesta mateixa línia són molt interessants per la integració paisatgística dels elements d'infraestructures urbanes a gran escala i tot i que a cada cantonada es troben exemples d'impactes a millorar, és destacable que en aquest racó del Putxet s'hi pugui observar aquest exemple d'integració que mostra com els petits detalls poden millorar el paisatge urbà de les nostres ciutats.

Actualització: exactament el mateix model es pot veure per exemple a la cruïlla de l'avinguda del General Mitre i el carrer Ganduxer. Aquí però, els fons escènic no té res a veure amb la fotografia que pretén ocultar el quadre electric

divendres, 29 d’octubre del 2010

Reflexions paisatgístiques d'en Joan Nogué

En Joan Nogué, director de l'Observatori del Paisatge i catedràtic de Geografia de la Universitat de Girona entervistat a sies.tv, argumenta sobre la gestió i protecció del paisatge, i d'algunes de les seves problemàtiques territorials actuals.



L'endemà de publicar aquest post, en Joan Nogué va ser premiat amb el premi Joan Fuster d'assaig per la seva obra Paisatge, territori i societat civil.

divendres, 22 d’octubre del 2010

"Elementos de geografía universal y particular"

M'ha caigut entre les mans un llibre publicat a Madrid (Espanya) l'any 1884, de Pedro Izquierdo y Ceacero (Director del Colegio de Niños de la Real Casa), que porta per títol Elementos de Geografía Universal y particular.


Gràcies al senyor Riera -propietari del llibre i amic del meu pare- i al meu domini suficient del castellà, he pogut fullejar-lo i descobrir alguns passatges prou curiosos com per compartir-los.

En general, el llibre tracta d'estructurar la geografia en els seus àmbits més clàssics, incloses la geometria i l'astronomia, per les que aporta definicions de conceptes elementals.
S'endinsa a partir d'aquí a les tres grans línies d'estudi de la Geografia: la geografia física -definició de certes formes de la Terra, molta hidrografia, una mica de climatologia i ni mitja paraula de biogeografia-, la geografia humana -que aquí anomena política i que es centra sobretot en les formes d'organització socials i polítiques- i la geografia regional -descriptiva segons l'autor i que consisteix a descriure fil per randa elements de diferents unitats administratives o físiques.

No és estrany que l'estudi de la Geografia no gaudis de massa aficionats entre els alumnes que l'estudiaven sota aquesta mena de manuals. És un llistat infinit de noms de pobles, províncies, estats, rius, illes, caps, golfs,
partits judicials, diocesis, etc. Tot plegat sense cap lligam ni relació enre ells, més enllà de la pertinença a un contenidor comú, bé sigui un estat o un continent.


No obstant, algunes afirmacions d'aquest manual escolar són dignes de ser mencionades, sinó per la seva qualitat científica, almenys com a testimoni que ajuda a entendre alguns aspectes de la societat actual. Perquè més o menys, aquest manual deu contenir idees semblants a les que estudiaven els nostres besavis o rebesavis i per herència cultural ha impregnat la nostra societat i cadascun de nosaltes. Clar que el llibre és en castellà i no m'imagino gaire avantpassats meus estudiant en aquest idioma...

A lliçó XXV, on tracta de la religió d'Espanya, els idiomes i dialectes, les formes de govern i tantíssimes altres coses, els idiomes d'Espnya s'esmenten en vuit curtes línies:
El idioma nacional es el castellano, derivado del neo-latín, y enriquecido con voces árabes, griegas y otras; y en la Provincias Vascongadas se conserva aún el eúskaro (sic), lengua antiquíssima de aquellos habitantes. En Cataluña, Baleares y Valencia, se habla el lemosín más o menos puro, dialecto importado por D. Jaime I de Aragón; y en Galicia, el gallego.
 Bé doncs, sembla ser que des de Madrid adoptaren l'expressió de llengua llemosina enlloc de la paraula català, segurament perquè devien tenir especial cura de mantenir la unitat de la llengua que ara anomenem català en general i valencià a València (i així ens va).
Llàstima que no precisi que el llemosí era un dialecte de l'occità, ni que faci esment de l'existència d'un idioma vernacular a Catalunya des de molt abans de Jaume I.
Sigui com sigui, el català deixà d'anomenar-se llemosí com a conclusió d'un debat històric i filològic del S.XIX i XX.

Una altra curiositat del llibre es troba a la lliçó XIV que barreja de forma sorprenent els climes i les principals races humanes, entre altres detalls.

Tot i que exposa:
 (...) si los caracteres esenciales del hombre inducen a afirmar la unidad del reino humano, las diferencias accidentales de color, labios nariz, cabello, etc., han dado lugar a la división que se viene haciendo de la humanidad en cinco razas, a saber: blanca, amarilla, malaya, cobriza y negra.
 A continuació elabora una descripció dels caracters físics de cadascuna d'aquestes races i la seva distribució geogràfica a escala continental. Sorprèn però una apreciació afegida, llançada amb aparent objectivitat que indica que la raça blanca o caucásica (sic):
(...) se dinstingue por su (...) inteligencia muy desarrollada.
No cal comentar-ho, perquè la ironia s'acumula pensant en determinats fruits de la intel·ligència blanca.

I finalment, una classificació de la societat en funció de categories en primer lloc, i de classes a continuació.
Les categories són, segons l'autor, senzillament tres: aristocràcia, classe mitja i estado llano (sic).  Descrivint aquest darrer com:
(...) es el de la mayoria de los individuos del pueblo, que no tienen más instrucción que la primaria, ni capacidad para otros trabajos que los manuales; los cuales desenpeñan con el grado de habilidad é inteligencia que adquieren con la práctica, y no inspirándose en los luminosos principios de la ciencia, que desconocen.
Especialment interessant el que escriu després de la darrera coma, intentant marcar més encara la distància que separa la classe mitja a la que pertany l'autor i  les persones que menysprea, probablement de la mateixa manera que ell és menyspreat per l'aristocràtica classe a la que no pertany.

I pel que fa al modus vivendi, la societat es divideix en set classes:
  1. Propietaris: persones que viuen principalment dels béns heretats o adquirits
  2. Productors: persones que viuen de la seva creativitat, des de mestres d'escola fins a agricultors, passant per artesans, pintors, mecànics, escriptors o catedràtics.
  3. Industrials: persones que transformen matèria primera perquè s'adaptin als usos de la vida
  4. Comercials: persones que es dediquen a l'intercanvi de productes de la natura, les arts i la industria
  5. Assalariats: persones que reben a canvi del seu treball, la manutenció i una retribució mensual
  6. Proletaris: persones que depenen del jornal convingut per cada dia treballat
  7. Paupèrrims: persones desvalgudes que resten al càrrec de les demés classes socials
I això no ha canviat tant en determinats sectors laborals, però no té res a veure amb el present en altres. Tots però, patim encara d'una classificació en aquests termes, més o menys directament, més o menys cruament.
I quin goig que fa veure els ensenyants formant part d'un dels sectors socials més valorats. En això no hem progressat precisament.

Lluita de classes, justicia social, solidaritat, propietat privada, iniciativa privada, educació i cultura, emprenedoria, risc, benefici, treball, drets i deures, educació ensenyament... sí que fa pensar encara un llibre del 1884. I on és el medi ambient en aquest llibre de geografia?

dimarts, 21 de setembre del 2010

Reflexions sobre transgènics

Aquest article del diari Le Monde informa de la possible aprovació als Estats Units per l'ús d'un salmó transgènic a les piscifactories atlàntiques que redueix el període de creixement de 30 a 18 mesos, gràcies a la implantació d'un gen que permet la producció d'una hormona del creixement pròpia dels salmons del Pacífic.

L'aprovació, diu l'article, encara resta pendent de proves sanitàries per evitar possibles perjudicis sobre la salut humana.

Suposant, que realment aquests salmons transgènics no fossin nocius per la salut humana, aquesta notícia em porta a diverses preguntes i reflexions:

  1. Si és possible reduir de més d'un terç el període de creixement del salmó, això significa que consumeix un terç menys d'aliments al llarg de la seva vida?
  2. Si és així, reduiria la problemàtica vinculada a l'aqüicultura als litorals, com els de Xile, on els pescadors locals veuen disminuïdes les seves captures perquè les grans corporacions pesqueres competeixen amb ells per nodrir els seus salmons?
  3.  La reducció d'aquesta competència, minimitzaria els problemes de la pirateria en determinades zones pesqueres?
  4. Un creixement més ràpid del salmó podria suposar un increment de la producció d'aliments al planeta i per tant, contribuir a la reducció de la fam al món?
  5.  Les empreses pesqueres mantindrien la producció per contribuir als beneficis sobre el medi natural, les poblacions locals, la fam al món i la seguretat al mar?
  6. Nosaltres, al primer món, consumiríem aquests aliments transgènics o els deixaríem per a països que no es poguessin permetre el luxe de menjar aliments no alterats genèticament?
  7. Al primer món, el salmó transgènic seria pels pobres i el tradicional pels rics?
Atès que no voldria semblar excessivament ingenu, indico que la pregunta que realment em faig és la primera.

I tenint en compte el dubte sobre el supòsit inicial (aquest salmó és innocu per la salut humana), les implicacions ambientals i la poca confiança que poden generar les grans indústries pesqueres, a falta de més informació i esperant (d'esperança) canvis d'actitud per part dels "peixos grossos" no voldria que ningú pensés que aquest post és favorable als aliments transgènics.

dilluns, 30 d’agost del 2010

Recuit de drap

El recuit de drap és un formatge fresc, de vaca o de cabra, que es caracteritza per ser embolicat, conservat i distribuit en un drap. D'aquí el seu nom.

Tot i que la tècnica de producció seria exportable, no n'he trobat d'enlloc més que de l'Empordà, concretament d'Ullastret i de Fonteta. Sembla que a Peralada i Mont-ras també en fan, però aquests no he tingut ocasió de tastar-los encara.

Com a formatge fresc, està emparentat amb el mató i el brossat, la faisselle francesa o la ricotta italiana, entre tantes altres delícies làctiques, però el recuit de drap té una textura ben diferent de tots aquests, més grumollosos i consistents.

És, sense dubte, el formatge més fi que conec, suau i delicat en extrem, una vertadera delícia. Podria menjar-se sol, a cullerades, però acompanyat de mel o confitura és encara més llaminer. També hi ha qui el junta amb xocolata, codonyat o figues, i fins i tot en receptes salades, per exemple amb anxoves (de l'Escala si pot ser). Segur que tampoc em decebran quan ho tasti.

L'únic inconvenient del recuit de drap és que la delicadesa del seu sabor i textura, l'iguala la de la seva conservació. Per això no pot aguantar gaire temps, ni tan sols a la nevera, i cal deixar-lo en remull en el seu propi xerigot. El drap que l'embolcalla el manté humit i el protegeix.

Per això només en menjo de visita a l'empordanet, a casa seva. El fa més formidable encara...

dimecres, 18 d’agost del 2010

Acumulant arguments per la independència

Aviat farà un any que vam assistir a la conferència de na Lisette Lapointe, diputada pel Partit Quebequès al seu Parlament. Exposà les característiques, èxits i reversos del seu procés encara inconclús. A partir dels arguments que esgrimí, vaig preguntar-li al final de la seva xerrada la respecte d'una qüestió sobre la que havia passat ràpidament: els arguments per la independència que esgrimeixen al Quebec.

La qüestió és que per a ells, la política ambiental de la seva (ara per ara) província, és molt més respectuosa amb el protocol de Kyoto que no pas les polítiques mediambientals federals, i per tant, els quebequesos han de suportar unes càrregues superiors per les elevades emissions de CO2 del conjunt canadenc.
Senyalava així la diputada, que als arguments identitaris i econòmics que nosaltres també presentem, ells hi afegeixen altres arguments com aquest de caràcter ambiental.

Durant un temps he estat reflexionant sobre els arguments que podem esgrimir per reclamar la independència, i convèncer els nostres conciutadans, a banda dels identitaris i econòmics que presentem habitualment. I no n'he trobat de realment convincents als ulls dels més reacis.

Però passat aquest any des del setembre del 2009, s'ha fet evident que s'imposa un nou element que serà clau en el nostre esdevenir nacional: l'esperit democràtic.

Els espanyols, mitjançant la seva hipòcrita transició, la seva constitució limitant, les prohibicions a les consultes populars, les retallades a l'estatut del 2006 i encara avui al recurs del defensor del pueblo contra la llei d'acollida  (veure notícia a Vilaweb) demostren sempre que poden la seva escassa capacitat d'enteniment democràtic.
Al contrari, els catalans ens mobilitzem cívicament organitzant, amb escassos mitjans, consultes populars, iniciatives legislatives i manifestacions multitudinàries com la del 10J. En tots aquests casos, demostracions de cultura democràtica, civisme, seny i desig de llibertat.

Serà aquest l'argument definitiu que ens avalarà, ací i enllà, per assolir la llibertat nacional.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Anar sumant suports a la independència

El procés cap a la independència no fa vacances a l'agost i va sumant adeptes sense pausa.

L'altre dia em va sorprendre un correu d'un company de Colla amb l'assumpte Què li ha passat a la Vanguardia? i adjuntant-hi aquest article.
No són argumetns molt nous, ni estic d'acord amb tot el contigut, sobretot perquè fa força més temps que els independentistes hem superat l'argumentari exclusivament identitari, però llegir a les pàgines d'aquest diari paraules com Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España...*, no deixa de ser molt sorprenent i probablement simptomàtic.
Esperem que així vagin progressant i siguin coherents amb les seves paraules impreses.

Avui en canvi, és des de Convergència Democràtica de Catalunya d'on arriben les sorpreses. Al seu bloc, Coc ràpid, na Carme Laura Gil exigeix al seu partit que adopti una posició clara i inequívoca sobre la independència de Catalunya, perquè si la resposta de CDC és la mateixa que la d'Unió, molts no cabem a CDC (cita textual).
Esperem que no formi part del joc Nosaltres no som ni blancs, ni negres, sinó tot el contrari al que ens tenen acostumats els senyors del PSC i que a can CDC comença a ser molt preocupant en alguns casos.

* Cal ser ximple per defensar la dependència de Catalunya amb Espanya... tradueixo pels nordcatalans que no han de conèixer el castellà.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Si estirem tots


Des de Porrera, Verges o Barcelona, segur que l'autor de L'estaca no em posaria cap inconvenient per utilitzar la seva cançó el dia que sortim al carrer per dir Som una nació. Nosaltres decidim.
Amb l'esperança que els eufemismes s'acabin i cridem ben aviat llibertat!

dimecres, 30 de juny del 2010

Gràcies senyor Joan Laporta

Avui és el darrer dia de la presidència barcelonista d'en Joan Laporta. El darrer dia d'una presidència de set anys, curta, però farcida d'èxits, malgrat les dificultats. Els èxits esportius són tan contundents, que no els oblidarem. Recordar-los doncs és gairebé excessiu.

Però l'èxit d'en Joan Laporta que vull remarcar amb més força és la recuperació de la personalitat catalana del nostre club.
Durant massa anys, molts han volgut enterrar aquest tret bàsic de la personalitat del Barça. La presidència d'en Laporta ha demostrat que la confiança en el que som, no dissimulant la nostra essència i fent-ne una demostració ben entesa, mostrant els valors positius que caracteritzen el Barça com a club i Catalunya com a país, no només no ens ha perjudicat, sinó que ens ha fet més grans.
El Barça, recuperant les seves arrels, és més autèntic, més veritable, més creïble, i així, més internacional. Qui traeix els seus orígens perd la seva identitat, i el que ens ajuda a sobresortir en un món globalitzat i uniformitzant és precisament una identitat pròpia i marcada.

Des dels temps d'en Joan Gamper la identitat catalana i barcelonista van de bracet, malgrat tot. I així ens hem fet grans. Aquells, provincians, que volen dissimular el que som per no ofendre els intolerants que no ens deixen ser nosaltres mateixos han d'aprendre la lliçó que la història blaugrana en deixa aquests darrers anys.

El Barça ha tret profit de la seva personalitat catalana, i així s'ha projectat al món. Esperem que tots els catalans sapiguem aprendre d'aquest exemple tan evident i triomfem com el Barça en els nostres propòsits nacionals.

Per tot això i per les qüestions més evidents, gràcies Joan Laporta.

dimarts, 29 de juny del 2010

Gràcies Txiki

En Txiki Begiristain no renova el seu contracte amb el Barça, després de set anys com a secretari tècnic.
Set anys plens d’èxits, sense precedents a la història del club.
Senzillament gràcies Txiki.

diumenge, 20 de juny del 2010

Sant Jeroni

Avui ens ha fallat el nostre petit despertador ros i blanquet, que des de fa uns mesos ens ajuda a desvetllar-nos entre quarts de set i les vuit, cada cap de setmana. Per tant, els nostres plans han patit una lleu alteració i enlloc d'agafar els Ferrocarrils fins a Monistrol, hem emprès el viatge en transport privat, per mirar de recuperar una mica de temps.

Arribats al peu de l'aeri de Montserrat, ens hem enfilat en una d'aquelles cistelles grogues que en cinc minuts ens ha acostat al monestir benedictí. En el seu entorn, l'Arnau ha dinat, perquè ja era la seva hora, vora les dotze.

Rumiant sobre la possibilitat d'enfilar escales amunt, pel camí anomenat Drecera a Sant Jeroni, hem cregut que no som tan valents i que seria millor pujar en un altre mitjà de transport: el funicular de Sant Joan. Cinc minuts més i salvàvem un desnivell de 400 m, sense més esforç que romandre drets i comprimits com al metro de la ciutat.

Des de l'estació de Sant Joan fins a l'ermita de Sant Jeroni, el camí és força planer, ondulejant amunt i avall sense excessius pendents. Tanmateix, ens envolten els pinacles conglomerats característics d'aquesta muntanya fascinant. Allà on les parets rocoses perden un xic de la seva verticalitat, els arbres i els arbusts creixen densament, oferint-nos ombra en el camí i regalant-nos un verd intens, contrastant amb el blau del cel i el terrós de la roca.




De l'ermita al cim, el paisatge canvia. El camí s'enfila i els plans esdevenen rars. La vegetació malda per establir-se tan esponerosa com cent metres més avall. El darrer tram de l'ascensió és un seguit de graons construïts sobre la roca, amb una barana metàl·lica que ajuda en la grimpada i ofereix seguretat.

Arribats al cim, mig país s'estén als nostres peus. A tocar, Sant Llorenç del Munt, el Vallès, el Bages, la conca d'Òdena i el Penedès. Una mica més enllà, el Garraf i Collserola, clarament separats pel Llobregat que des dels peus de Montserrat avança cap al mar; la serralada litoral fins al Montnegre, la prelitoral fins el Montseny al nord, i probablement fins a Prades al sud. Més enllà, albirem ben bé el Puigmal i la tossa d'Alp.
Som al cim més alt de l'Anoia i del Bages, a 1.236 metres d'altitud.


Allà dalt, un nano llueix un mocador vermell amb punts blancs. Els seus pares ens confirmen que és casteller, dels Moixiganguers d'Igualada i amics del nostre company de Barcelona, en Josep Sala. Minuts més tard, i ja és casualitat, ens creuem amb un altre company de Colla a la reserva, l'Albert Vila. Em fa pensar que no és la primera vegada que ensopego inesperadament amb un company dalt d'una muntanya i recordo en Ramon Boter, a Tignes, amb els esquís calçats.

Havent fet un mos, emprenem la baixada al monestir pel pla del ocells, l'antic camí a sant Jeroni que més aviat havíem defugit. És una hora llarga de baixada constant que posa a prova les nostres poc entrenades articulacions. La major part del camí transcorre entre les alzines, els boixos i els galzerans. Les capçades ens amaguen la muntanya, però qualsevol clariana en el camí ens permet recuperar el paisatge únic montserratí.
Arribats a l'esplanada del monestir, donem el berenar a l'Arnau i aprofitem la pausa per recuperar nosaltres també una mica les forces.

Només ens queda reprendre l'aeri de baixada fins el cotxe. La passejada per les alçades de Montserrat ha resultat magnífica, en un dia de sol, però encara poc calorós per ser a finals de juny. Crec que hi tornarem.

dissabte, 19 de juny del 2010

20J: Tu que pots vota!

Si ets de Mataró, d'Esplugues, de la Sant Boi de Llobregat  de Guils de Cerdanya. Si ets de Cerdanyola del Vallès o de Cornellà de Llobregat, de Falset o d'Olesa de Montserrat, de Calonja o de qualsevol dels municipis que demà es manifesten tranquil·lament i democràtica, vés a votar.
Gràcies!

dimarts, 15 de juny del 2010

Parlàvem del Què. Parlem del Quan.

Recordo una conversa d’ara fa uns vint anys. Era a la meva escola, vora les escales que baixen a la pista d’atletisme. El meu interlocutor es deia Eric i parlàvem en castellà, com era habitual en aquell centre on el francès era l’oficial, el castellà el dominant i el català el marginat que parlàvem entre els que ens sabíem del país.
Aquella conversa girava al voltant de la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya. Amb els escassos arguments dels nostres catorze o quinze anys, l’Eric defensava que un país tan petit com el nostre no podria sobreviure econòmicament. Eren temps anteriors a la globalització de l’economia com la coneixem ara. Eren temps en els que les balances fiscals, més o menys oficials, reals o creïbles tampoc es publicaven, ni recordo que se’n demanés la publicació. Jo defensava que no existia cap motiu econòmic perquè la independència no fos viable i ho deia en veu ben alta perquè em sentís la gent al meu voltant. No tractàvem aquest tema gaire sovint, però parlar de la independència del meu país, encara que teòrica o llunyana, m’apassionava.

Més endavant, recordo una conversa a taula amb el meu pare, encara sobre el mateix tema. En deu fer una quinzena d’anys d’allò. No feia falta convèncer-lo de les bondats de la nostra independència, però no podia creure que es produís mai. Els records d'una guerra, quaranta anys de repressió, la sensació d'haver superat el problema polític de la seva vida i començat a recuperar drets civils i nacionals.

El juliol del 1996, assegut a la taula del sopar de tancament d’un curs de la universitat d’estiu de Terol, debatíem, en Francesc i jo, cadascun amb una quinzena d’alumnes i professors vinguts de Madrid, Múrcia, Cantàbria, Saragossa... perquè volíem la independència del nostre país. Alguns ens van arribar a entendre, tot i discrepar en el fons.

Durant dècades, he parlat del tema amb amics, companys, desconeguts (o casi) i familiars. Independència sí o no, independència sí o sí, independència així o aixà.

Fa tres o quatre anys, el líder del principal partit independentista del Parlament va posar data. Per ell, havia de ser el 2014, el tercer centenari de la derrota de l’11 de setembre, que sense defallir mai, els catalans commemorem cada any per no oblidar i per fer ben palès que no oblidem qui som.

Fa un parell d’anys vàrem assistir a una xerrada a Palafolls, amb l’Elena i el meu pare. Els ponents varen posar sobre la taula arguments econòmics i jurídics que ens porten al destí cobejat de la llibertat nacional. Sortint d’aquella xerrada, el meu pare, que durant anys havia somniat en una quimèrica independència, em va dir Jo no ho veuré, però ara sí que crec que serem independents

Durant la sobretaula del Nadal passat, a casa dels pares de l’Elena, alguns ja vam parlar de l’inevitable independència de Catalunya i fins i tot es va sentir una veu esperançada, però ferma, que rebaixava els terminis d’aquell polític de bigoti prominent.

Ahir, en Francesc em deia que es posava el 2015 com a objectiu i que treballaria a partir d’ara amb aquesta data al cap, començant amb la recollida de signatures per donar suport a la IP presentada recentment a la mesa del Parlament.

Sí, el meu entorn és un i determinat. Sí, la meva vida discorre entre Gràcia, Sant Gervasi, l’Eixample i Girona. No, no tots els catalans desitgen la independència de Catalunya. Molts la desitgen però encara no hi creuen, ni la veuen possible. Però ara també podem afirmar sense por a equivocar-nos que molts hi creiem, la volem i treballem per assolir-la. I com a mínim aquests, ja no parlem del què, sinó del quan.

dijous, 10 de juny del 2010

Redueix el consum de paper: protegeix els boscos i retalla la despesa

Avui he dedicat una estona a calcular quants fulls de paper es poden estalviar reduint els marges i el cos de lletra de la plantilla per defecte del processador de textos.

He omplert 100 pàgines de text (via Lorem ipsum) amb els paràmetres de la plantilla original normal.dot del Microsoft Office i la plantilla del Writer d'OpenOffice, en format ott.

Ambdues plantilles utilitzen com a font per defecte Times New Roman 12 que encara certes persones utilitzen malgrat que les seves dimensions semblen exageradament grans (almenys pel meu gust).

La plantilla de Microsoft Word utilitza uns marges superiors i inferiors de 2,5 centímetres i uns marges a dreta i esquerra de 3 centímetres.

En canvi, la plantilla del Writer d'OppenOffice fa servir marges de 2 centímetres a la part superior, inferior, dreta i esquerra de la pàgina.

Els marges del Writer coincideixen amb els que prèviament havia estimat correctes per una presentació correcta dels documents que es puguin elaborar. Per tant, he fet les proves amb el Word i el Writer emprant aquests marges i la font Arial de cos 10.

El resultat d'aquest experiment és sorprenentment positiu: tan sols canviant la font per defecte del Writer, les 100 pàgines de text es converteixen en menys de 78, assolint un estalvi del 22% de paper. Per la seva banda, la modificació dels marges i la font per defecte del Word redueix el número de pàgines a una mica més de 65 pàgines, que implica fins a 34% d'estalvi de paper!

Que ningú es confongui, és evident que el Writer per defecte és millor tria que el Word, com a mínim en aquest aspecte i sense entrar en altres valoracions. Si a més, evites imprimir el que no és imprescindible i t'acostumes a fer servir pdf enlloc de paper (reciclat, no cal dir-ho), la jugada serà més rodona encara. ;)

Si voleu descarregar aquestes plantilles més ecològiques, podeu fer des dels següents enllaços:
Estalviar €s i col·laborar en la protecció del nostre entorn amb un simple gest. Si limites les impressions a les que són imprescindibles (sobre paper reciclat, és clar) i t'habitues a llegir PDFs enlloc de paper, contribuiràs a fer un planeta més sà. ;)

dissabte, 24 d’abril del 2010

25A: Tu que pots, vota!

Si ets de Girona, de Vimbodí, d'Aiguafreda o de Palafolls. Si ets d'Agullana o d'Aguilar de Segarra, de Capellada o de Cistella, de Pals o de qualsevol dels municipis que demà es manifesten tranquil·lament i democràtica, vés a votar.
Gràcies!

divendres, 2 d’abril del 2010

Diagonal

Tres avingudes diagonals són possibles per d'aquí uns anys, entre les places Francesc Macià i de les Glòries Catalanes.

La primera és l'alternativa 0, com es coneix en avaluació ambiental estratègica, és a dir, deixar-ho com està.

L'alternativa A que ens presenta l'Ajuntament de Barcelona consisteix a grans trets a convertir l'avinguda en un bulevard, amb voreres, dos carrils de circulació i dos amplis passejos a banda i banda, en plataforma única, i un tram central destinat a mobilitat pública i privada.

Alternativa A

L'alternativa B consisteix en una rambla, amb voreres, carrils de circulació mixts a banda i banda d'un ampli espai central destinat a vianants i bicicletes.


Alternativa B

Qualsevol d'ambdues alternatives, A o B, milloren el que és actualment l'avinguda Diagonal, un embut pels vianants, les bicicletes, el transport públic i el transport privat, i on els usos que soporta -comercial, recreatiu, passeig, etc- pateixen d'una escassa funcionalitat, quan no d'una greu incomoditat causada per una manca d'espais que porta al caos.

Les alternatives que es proposen suposen en ambdós casos un canvi en la modalitat del transport. Si actualment el mode de transport privilegiat a la Diagonal és el vehicle privat, les propostes de l'Ajuntament sacrifiquen aquest mitjà d'innegable però particular interès, en benefici de diversos modes de transport col·lectius -tramvia i autobusos- i individuals però no contaminants -bicicleta i cames-.
Aquesta decisió no implica només la mobilitat a l'avinguda, sinó, i al meu parer, sobretot, comporta un canvi en l'ús de l'espai públic de la nostra principal via urbana. La Diagonal tindrà la oportunitat de converitr-se, més enllà de l'actual via de pas, en un espai de convivència, on especialment els veïns de l'Eixample, però també tots els barcelonins podrem gaudir d'un espai de passeig de qualitat, menys contaminat, menys sorollós, menys perillós, més endreçat, i amb el temps, més actiu comercialment i lúdica. De ben segur que les botigues de moda notaran els efectes beneficiosos, s'hi instal·laran cinemes, teatres, restaurants i hotels, etc. D'entrada, les gernacions de les Rambles encara no envairan el que serà el nostre passeig, tot i que amb el temps, el prestigi de la Diagonal segurament es convertirà en un nou atractiu turístic per la ciutat.

Passar d'una Diagonal que no funciona per ningú a una Diagonal més funcional, activa, racional i emocional alhora, és el repte pel que l'Ajuntament planteja les alternatives A i B.

 Al meu entendre, l'alternativa B és la millor. No només per qüestions d'usos (major espai cívic per exemple) o de mobilitat (millor segregació dels vianants, les bicicletes i el transport motoritzat), sinó també per una qüestió urbanístico-identitària.
A París les grans avingudes són bulevards. Magnífics, majestuosos bulevards, que donen part de la seva personalitat a la ciutat.
A Barcelona, els nostres grans carrers són rambles: la de Canaletes, la dels estudis, la de les Flors, la dels Caputxins, la de Santa Mònica; la de Catalunya, la de Prim; però també el passeig del Born, la mateixa Diagonal des de Marina fins a Josep Pla, la part superior del passeig de Gràcia, el tram inferior de la Via Augusta, l'avinguda Lluís Companys, un tram de la Meridiana, el passeig Gaudí, la via Júlia, etc.
El format de rambla, més enllà del seu origen hidrogràfic, s'ha convertit en un element identitari i de renom per Barcelona, i segurament respon al caràcter de la ciutat, llatí, extrovertit, i a la bona climatologia que ens ajuda a sortir al carrer i trobar-nos en un espai comú, com són els amplis espais centrals que es creen a l'eix de les rambles.

La raó és del costat de les propostes A o B, mireu-vos-les amb atenció i sense por al que és nou. La meva raó em decanta per la segona de les opcions, però definitivament, vull que la Diagonal es converteixi en rambla, perquè així és com són els nostres millors carrers.

dimecres, 10 de març del 2010

Lyon

La rue Tronchet del VIème arrondissement de Lió era el carrer del pis dels meus avis. Durant els primers anys de la meva vida, els anàvem a veure per cap d'any i molts estius.
Caminàvem amb la meva germana i els meus pares pel cours Franklin Roosevelt fins la plaça del Maréchal Lyautey on els jugadors de petanca s'exhibien a base de carreaux i aproximacions mil·limètriques al cochonet.
Altres vegades agafàvem el moderníssim metro a l'estació de Foch per travessar el Roine i anar a la place Bellecourt i a la rue de la République, el cor de la ciutat on els comerços i els equipaments culturals animen la vida d'aquesta ciutat més centreeuropea que mediterrània, però que segurament m'ha marcat indirectament en molts aspectes.
Però els meus millors records a Lió són els matins assolellats al Parc de la Tête d'Or, el gran parc urbà de la ciutat, on un prat que em semblava infinit acollia daines i cérvols, els castanyers d'índies flanquejaven els passejos i hi collíem els marrons perquè el meu avi deia que eren un bon remei pel mal de les articulacions si els guardavem a les butxaques. A les muntanyes de ciment que conformaven rampes per on els nens ens tiràvem, hi vaig trobar uns quants forats pels meus pantalons, a l'alçada dels genolls que acabaven pelats. Una mica més endins del parc apareixia el petit teatre del Guignol, el famós titella lionès, internacionalment reconegut, que picava a cops de bastó el gendarme del que es burlava.
Una vegada, amb el pare, vam anar a Gerland, l'estadi on jugava l'O.L., l'Olympique Lyonnais.
Avui he recordat la ciutat dels meus avis, la ciutat de la meva mare, i el seu equip de futbol. Després del Barça, el meu segon equip... naturalment! ;)

diumenge, 7 de març del 2010

Burriac

El cel gris ens recordava que aquest llarg i plujós hivern s'allargassava encara en aquests primers dies de març. A primera hora del matí, llevats per les necessitats alimentàries de l'Arnau, ens plantejàvem anar a visitar les mines de variscita de Gavà i el seu parc arqueològic.
Abans de sortir però, vam considerar que l'Arnau estaria de més bon humor havent trencat el son. Però la becaina s'allargà fins que el sol tingué esma per escombrar la tristor del dia i atorgar-li uns graus d'escalfor que convidaven a gaudir-ne a l'aire lliure: canvi de plans, pujarem a Burriac!

L'Arnau es desperta tard, estava realment cansat, i per l'hora, sembla talment que la gana l'hagi tret del seu son. Aboquem el puré de verdures amb vedella que teníem al termo, a punt per marxar, en un bol, i cap a dins.

A la una sortim de casa. Passem per Vilassar de Mar a fer un aperitiu una mica seriós. Delicioses escopinyes...

I des de Cabrera enfilem turó amunt. El camí em recorda les excursions que feia amb els meus pares i la meva germana fa trenta anys. Per aquell sender vaig aprendre el que eren les cireres d'arboç i la processionària. Ahir ni rastre de les erugues, però els arboços encara creixen a banda i banda del camí, acompanyats de brucs i estepes.

El segon tram del camí es converteix en una grimpada per la roca. Com m'agradava quan era petit enfilar-me amb les mans per les roques, veient el castell apropar-se a cada passa. Aquesta vegada el camí no és tan emocionant, les pedres semblen més modestes però més molestes. Porto l'Arnau a l'esquena i no em fa tanta gràcia relliscar i caure.

Arribats al castell podem admirar les magnífiques vistes que s'estenen als peus del turó. Mataró, Cabrera, Cabrils, Vilassar de Mar... però també allarga fins a Montjuic, el Montseny i unes llunyanes muntanyes nevades que semblen poder ser el Puigpedrós o algun altre cim pirinenc proper.

Un pit-roig tafaner ens saluda a peu de muralla.

El castell de Burriac sembla nou. Aquella torre ruïnosa que recordava ha recuperat bona part del recinte fortificat que l'encerclava. Ja no es pot entrar a l'interior de la torre, una porta en barra el pas. Tot és més endreçat i des de dalt descobrim el nou i ample camí d'accés, aquell pel que no cal enfilar-se i grimpar.
El davallem per tornar cap a casa. L'Arnau s'adorm a la motxilla que estrenem, amorrat al llibre que hem penjat per si les vistes, la botànica i els ocells no el distreuen prou. Senyal que s'hi troba prou a gust.

dilluns, 22 de febrer del 2010

25 anys després

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".


Salvador Espriu

dijous, 4 de febrer del 2010

Rondant Rodin

Un dia qualsevol, surts del metro a Passeig de Gràcia i et dirigeixes a una reunió al carrer Aragó. Passes per la Rambla de Catalunya i quan creues Consell de Cent, topes amb el pensador de Rodin.


D'entrada et preguntes què hi fa aquest aquí? No hauria de ser a París? Però no, per uns dies ha deixat el Musée Rodin per venir a reflexionat a Barcelona.
Darrera seu, tocant de peus a terra sis figures més l'acompanyen. Fan pensar en el conjunt escultòric dels jardins de Westminster. I efectivament, són els burgesos de Calais. No pas l'obra finalitzada com la va concebre Rodin, però uns esboços, tanmateix dignes de ser admirats.

Realment, no hi entenc massa res del món de l'escultura, però en determinades ocasions la bellesa de l'obra pot colpir fins i tot els menys avesats en la matèria. I el pensador de bronze, sense dubte, és una d'aquestes obres.
Gràcies per venir-nos a veure a casa.

foto: meva, amb el mòbil.Creative Commons License

dilluns, 11 de gener del 2010

Traducció traidora, però còmica

Per endavant, aplaudeixo tots els comerços que etiqueten en català. Hauria de ser sistemàtic, per normalitat social a Catalunya en primer lloc i perquè la llei hi obliga. Però com que no és sempre així, s'agraeix l'esforç.
Això no treu que un esforç més intens per respectar l'idioma encara seria més d'agrair.
Per exemple traduint les etiquetes correctament. Mireu sinó la imatge que vam poder captar al costat de casa:



A què fa referència el pernil guarit? No és molt complicat, tan sol cal posar-se en la ment d'un castellanoparlant amb reduides habilitats en català o d'una aplicació informàtica poc curosa i entendre que guarit i curado estan relacionats entre ells a través de la paraula curat, que d'altra banda no es pot aplicar a un pernil en principi. A no ser que realment el pernil hagi superat una enfermetat i per tant estigui correctament etiquetat. Caldria preguntar-se aleshores si els controls sanitaris són suficients, però això són figues d'un altre paner.
Com la paraula tacs que tampoc és correcta, però ja no m'ha fet tanta gràcia.

Per cert, en català correcte direm pernil salat. ;)

Visita ornitològica al delta del Llobregat

Dilluns 4 de gener vaig passar el matí amb en Toni als delta del Llobregat (Remolar-Filipines i platja de Viladecans), per veure ocells.


Vam identificar fins a 30 espècies diferents, tot i que van quedar per resoldre algun que altre passeriforme o fringíl·lid amagat entre els canyissars i no poguérem reconèixer. D'entre totes elles, van destacar les fredelugues, els collverds, els xarxets i les dauradaes grosses pel nombre (alguns centenars), però sobretot dos bimbos que ens vam poder apuntar: el gavot, i la polla blava :). A més, en Toni que com comença a ser habitual, va arribar abans d'hora va veure un morell cap roig!

Més informació al nostre humil bloc ornitològic: fem volar coloms.

foto: gavot, extret de wikimedia (Creative Commons)

font: aquest post és un plagi del post anterior sobre els Aiguamolls de l'Empordà, però com a mínim estan actualitzades les dates i les dades pròpies del dia. només faltaria!