Avui hem presentat el full de ruta 2014 de l'Assemblea Nacional Catalana a Santa Susanna. Objectiu: INDEPENDÈNCIA.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sóc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sóc. Mostrar tots els missatges
dilluns, 24 de febrer del 2014
dimecres, 10 de març del 2010
Lyon
La rue Tronchet del VIème arrondissement de Lió era el carrer del pis dels meus avis. Durant els primers anys de la meva vida, els anàvem a veure per cap d'any i molts estius.Caminàvem amb la meva germana i els meus pares pel cours Franklin Roosevelt fins la plaça del Maréchal Lyautey on els jugadors de petanca s'exhibien a base de carreaux i aproximacions mil·limètriques al cochonet.
Altres vegades agafàvem el moderníssim metro a l'estació de Foch per travessar el Roine i anar a la place Bellecourt i a la rue de la République, el cor de la ciutat on els comerços i els equipaments culturals animen la vida d'aquesta ciutat més centreeuropea que mediterrània, però que segurament m'ha marcat indirectament en molts aspectes.
Però els meus millors records a Lió són els matins assolellats al Parc de la Tête d'Or, el gran parc urbà de la ciutat, on un prat que em semblava infinit acollia daines i cérvols, els castanyers d'índies flanquejaven els passejos i hi collíem els marrons perquè el meu avi deia que eren un bon remei pel mal de les articulacions si els guardavem a les butxaques. A les muntanyes de ciment que conformaven rampes per on els nens ens tiràvem, hi vaig trobar uns quants forats pels meus pantalons, a l'alçada dels genolls que acabaven pelats. Una mica més endins del parc apareixia el petit teatre del Guignol, el famós titella lionès, internacionalment reconegut, que picava a cops de bastó el gendarme del que es burlava.
Una vegada, amb el pare, vam anar a Gerland, l'estadi on jugava l'O.L., l'Olympique Lyonnais.
Avui he recordat la ciutat dels meus avis, la ciutat de la meva mare, i el seu equip de futbol. Després del Barça, el meu segon equip... naturalment! ;)
divendres, 4 de desembre del 2009
Curs de Planificació i gestió de projectes
Dimecres vaig acabat el curs "Planificació i gestió de projectes" que estava cursant les darreres setmanes.
La organització dels curs era a càrrec del Col·legi de politòlegs i sociòlegs de Catalunya (envejo el gremi que compta amb un col·legi nacional propi).
De la docència se n'ha fet càrrec en Marc Ambit que ha resultat ser un excel·lent professor, dinàmic, entusiasta i bon coneixedor de la matèria. Recomano el seu bloc sobre la matèria impartida, tot i que encara és més recomanable l'assistència al seu curs. Mostra de la seva implicació amb els seus alumnes és que ha penjat un post sobre el nostre grup, amb fotos incloses.
La temàtica del curs la descriu prou bé el seu títol (una agradable sorpresa!), però s'ha concretat sobretot en l'estudi de diferents conceptes primers i eines metodològiques i informàtiques després.
Durant la primera meitat del curs hem tractat qüestions com la definició d'un projecte, el treball en equip, el lideratge, la comunicació, el DAFO, l'enfocament del marc lògic, l'anàlisi de participació, l'arbre de problemes, l'anàlisi d'alternatives, la matriu de planificació i els indicadors. Pot semblar molt complexe, però ben explicat, no només sembla útil i aplicable, sinó que a més és interessant! I més si s'il·lustren algunes idees amb escenes de Seven brides for seven brothers i la magnífica escena de Witness musicalment acompanyada per l'obra mestra de Maurice Jarre Building the barn.
La segona part del curs l'hem dedicada a conèixer millor una eina informàtica de gestió de projectes (sí, el MS Project, cal fer-ne propaganda?) i a rel d'això hem treballat conceptes com el diagrama de Gant, el PERT i la la work breakdown structure.
Ara tan sols em queda posar això en pràctica!
PS: la foto és del bloc d'en Marc i correspon a l'arbre de problemes que vam fer amb la Laia i l'Oriol, com a una de les pràctiques.
La organització dels curs era a càrrec del Col·legi de politòlegs i sociòlegs de Catalunya (envejo el gremi que compta amb un col·legi nacional propi).
De la docència se n'ha fet càrrec en Marc Ambit que ha resultat ser un excel·lent professor, dinàmic, entusiasta i bon coneixedor de la matèria. Recomano el seu bloc sobre la matèria impartida, tot i que encara és més recomanable l'assistència al seu curs. Mostra de la seva implicació amb els seus alumnes és que ha penjat un post sobre el nostre grup, amb fotos incloses.
La temàtica del curs la descriu prou bé el seu títol (una agradable sorpresa!), però s'ha concretat sobretot en l'estudi de diferents conceptes primers i eines metodològiques i informàtiques després.
Durant la primera meitat del curs hem tractat qüestions com la definició d'un projecte, el treball en equip, el lideratge, la comunicació, el DAFO, l'enfocament del marc lògic, l'anàlisi de participació, l'arbre de problemes, l'anàlisi d'alternatives, la matriu de planificació i els indicadors. Pot semblar molt complexe, però ben explicat, no només sembla útil i aplicable, sinó que a més és interessant! I més si s'il·lustren algunes idees amb escenes de Seven brides for seven brothers i la magnífica escena de Witness musicalment acompanyada per l'obra mestra de Maurice Jarre Building the barn.
La segona part del curs l'hem dedicada a conèixer millor una eina informàtica de gestió de projectes (sí, el MS Project, cal fer-ne propaganda?) i a rel d'això hem treballat conceptes com el diagrama de Gant, el PERT i la la work breakdown structure.
Ara tan sols em queda posar això en pràctica!
PS: la foto és del bloc d'en Marc i correspon a l'arbre de problemes que vam fer amb la Laia i l'Oriol, com a una de les pràctiques.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Sóc independentista (primera part): els origens
Entre aquests primers posts del bloc vull deixar clares algunes qüestions importants per mi, sota l'epígraf o categoria SÓC.
En aquesta primera entrega: sóc independentista, els origens.
A casa, el meu pare, els meus avis i els meus tiets explicaven en català (evidentment) i en veu baixa, històries sobre la guerra del 36 i la posterior repressó franquista. Vint-i-cinc anys després de la fi del règim dictatorial, a la meva família encara es parlava en veu baixa d'aquests temes, com si encara ens hagués pogut sentir algú amb el poder arbitrari d'executar les injustícies que durant tants anys va patir el nostre país.
El meu avi havia estat empresonat sense més motiu que ser el germà d'un fugàs dirigent del Partit Comunista a Ripoll, obligat a exiliar-se a França durant algunes dècades.
El petit dels tres germans del meu avi també va haver de marxar nord enllà empès per la por a l'exèrcit invasor.
A casa els meus avis penjava un quadre d'en Pompeu Fabra, figura emblemàtica del país. Pau Casals n'era un altre d'aquests personatge idolatrats a casa, així com l'avi Macià i el President Companys, el màrtir, com era anomenat.
Al cotxe, mentre viatjàvem amb els mons pares i ma german, sempre ens acompanyava la banda sonora catalana dels darrers anys del franquisme i el començament de la transició (curiós terme aquest vist amb prespectiva): Lluís Llach (L'estaca), Raimon (Diguem no), Serrat (aquell jove que es va negar a cantar en castellà al festival d'Eurovisió) i fins i tot Paco Ibánez, Serge Reggiani o la Trinca més reivindicativa.
També he sentit durant la meva infantesa els relats sobre el 20 de novembre de 1975, un dels dies més feliços a la vida del meu pare i dels meus avis. L'esperança d'un futur lliure deistjat durant 40 anys. Aquell dia el pare era a Madrid per feina, envoltat de persones amb qui no podia expressar lliurement els seus sentiments desbordants, en uns darrers moments de repressió franquista. Va trucar a casa per compartir crípticament la seva joia amb ma mare que s'havia quedat a Barcelona amb mi, i esperant el naixement de la meva germana,un mes i mig més tard.
A Olot, els meus avis destapaven una ampolla de cava en la intimitat de casa seva, com tants altres catalans. S'estava acabant un malson.
En aquest context cultural i identitari vaig créixer. I sobre aquest subtrat arrelarien els coneixements que adquirira més endvant. I amb aquests fonaments i les vivències de cada dia, he anat composant la meva ideologia: sóc independentista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
