Paisatges urbans: una d'elements d'infraestructures urbanes

El carrer del Pare Fidel Fita de Barcelona és un d'aquest carrers curts, estrets i costeruts propis dels barris dels turons de la ciutat. El pendent hi és tan pronunciat que per salvar-lo, s'hi han construït escales, enlloc dels més habituals vials i voreres per la circulació rodada.
Els laterals del carrer doncs, són escales, però el sector central és enjardinat, amb arbres i arbusts que ofereixen una mica d'oxigen, color i vida a les parets grises i inhòspites dels edificis que voregen el carrer.

No fa gaire mesos la part inferior de les escales abocava sobre un entrant del carrer Bertran, ocupat principalment per contenidors d'escombraries i quatre motos que aprofitaven l'espai sobrant per aparcar-hi. Enmig d'aquest desori hi recordo també unes caixes de comandaments elèctrics, de color ocre aproximadament.

Amb la reurbanització del carrer Bertran, d'altra banda poc ambiciosa al meu parer, aquest espai ha substituït els contenidors per les àmpliament distribuïdes cadires de ferro i fusta que es poden observar a la fotografia. L'aparcament de les motocicletes s'ha convertit en un ampli voral on aterren les escales, afavorint clarament el trànsit dels soferts vianants que han enfilen amunt i avall.

Però el que atreu més l'atenció és la substitució de les antigues caixes elèctriques per una nova versió estèticament millorada. Si us fixeu en la fotografia, podreu observar com sobre el frontal de la caixa, disposada en vertical, s'ha pres cura d'imprimir una imatge que es mimetitza prou encertadament amb el fons vegetal del jardí. Fins i tot des d'una certa perspectiva, el tronc de la imatge coincideix amb el tronc de l'arbre en segon pla.
Segurament deu ser casualitat, altrament, hauria estat millor encara fotografiar l'indret abans de la col·locació de la caixa i reproduir-hi la imatge en el mateix lloc. Però el resultat estètic és més que acceptable i la intenció molt lloable.

Actuacions en aquesta mateixa línia són molt interessants per la integració paisatgística dels elements d'infraestructures urbanes a gran escala i tot i que a cada cantonada es troben exemples d'impactes a millorar, és destacable que en aquest racó del Putxet s'hi pugui observar aquest exemple d'integració que mostra com els petits detalls poden millorar el paisatge urbà de les nostres ciutats.

Actualització: exactament el mateix model es pot veure per exemple a la cruïlla de l'avinguda del General Mitre i el carrer Ganduxer. Aquí però, els fons escènic no té res a veure amb la fotografia que pretén ocultar el quadre electric

Reflexions paisatgístiques d'en Joan Nogué

En Joan Nogué, director de l'Observatori del Paisatge i catedràtic de Geografia de la Universitat de Girona entervistat a sies.tv, argumenta sobre la gestió i protecció del paisatge, i d'algunes de les seves problemàtiques territorials actuals.

L'endemà de publicar aquest post, en Joan Nogué va ser premiat amb el premi Joan Fuster d'assaig per la seva obra Paisatge, territori i societat civil.

"Elementos de geografía universal y particular"

M'ha caigut entre les mans un llibre publicat a Madrid (Espanya) l'any 1884, de Pedro Izquierdo y Ceacero (Director del Colegio de Niños de la Real Casa), que porta per títol Elementos de Geografía Universal y particular.

Gràcies al senyor Riera -propietari del llibre i amic del meu pare- i al meu domini suficient del castellà, he pogut fullejar-lo i descobrir alguns passatges prou curiosos com per compartir-los.

En general, el llibre tracta d'estructurar la geografia en els seus àmbits més clàssics, incloses la geometria i l'astronomia, per les que aporta definicions de conceptes elementals.
S'endinsa a partir d'aquí a les tres grans línies d'estudi de la Geografia: la geografia física -definició de certes formes de la Terra, molta hidrografia, una mica de climatologia i ni mitja paraula de biogeografia-, la geografia humana -que aquí anomena política i que es centra sobretot en les formes d'organització socials i polítiques- i la geografia regional -descriptiva segons l'autor i que consisteix a descriure fil per randa elements de diferents unitats administratives o físiques.

No és estrany que l'estudi de la Geografia no gaudis de massa aficionats entre els alumnes que l'estudiaven sota aquesta mena de manuals. És un llistat infinit de noms de pobles, províncies, estats, rius, illes, caps, golfs,
partits judicials, diocesis, etc. Tot plegat sense cap lligam ni relació enre ells, més enllà de la pertinença a un contenidor comú, bé sigui un estat o un continent.


No obstant, algunes afirmacions d'aquest manual escolar són dignes de ser mencionades, sinó per la seva qualitat científica, almenys com a testimoni que ajuda a entendre alguns aspectes de la societat actual. Perquè més o menys, aquest manual deu contenir idees semblants a les que estudiaven els nostres besavis o rebesavis i per herència cultural ha impregnat la nostra societat i cadascun de nosaltes. Clar que el llibre és en castellà i no m'imagino gaire avantpassats meus estudiant en aquest idioma...

A lliçó XXV, on tracta de la religió d'Espanya, els idiomes i dialectes, les formes de govern i tantíssimes altres coses, els idiomes d'Espnya s'esmenten en vuit curtes línies:

El idioma nacional es el castellano, derivado del neo-latín, y enriquecido con voces árabes, griegas y otras; y en la Provincias Vascongadas se conserva aún el eúskaro (sic), lengua antiquíssima de aquellos habitantes. En Cataluña, Baleares y Valencia, se habla el lemosín más o menos puro, dialecto importado por D. Jaime I de Aragón; y en Galicia, el gallego.

 Bé doncs, sembla ser que des de Madrid adoptaren l'expressió de llengua llemosina enlloc de la paraula català, segurament perquè devien tenir especial cura de mantenir la unitat de la llengua que ara anomenem català en general i valencià a València (i així ens va).
Llàstima que no precisi que el llemosí era un dialecte de l'occità, ni que faci esment de l'existència d'un idioma vernacular a Catalunya des de molt abans de Jaume I.
Sigui com sigui, el català deixà d'anomenar-se llemosí com a conclusió d'un debat històric i filològic del S.XIX i XX.

Una altra curiositat del llibre es troba a la lliçó XIV que barreja de forma sorprenent els climes i les principals races humanes, entre altres detalls.

Tot i que exposa:

 (...) si los caracteres esenciales del hombre inducen a afirmar la unidad del reino humano, las diferencias accidentales de color, labios nariz, cabello, etc., han dado lugar a la división que se viene haciendo de la humanidad en cinco razas, a saber: blanca, amarilla, malaya, cobriza y negra.

 A continuació elabora una descripció dels caracters físics de cadascuna d'aquestes races i la seva distribució geogràfica a escala continental. Sorprèn però una apreciació afegida, llançada amb aparent objectivitat que indica que la raça blanca o caucásica (sic):

(...) se dinstingue por su (...) inteligencia muy desarrollada.

No cal comentar-ho, perquè la ironia s'acumula pensant en determinats fruits de la intel·ligència blanca.

I finalment, una classificació de la societat en funció de categories en primer lloc, i de classes a continuació.
Les categories són, segons l'autor, senzillament tres: aristocràcia, classe mitja i estado llano (sic).  Descrivint aquest darrer com:

(...) es el de la mayoria de los individuos del pueblo, que no tienen más instrucción que la primaria, ni capacidad para otros trabajos que los manuales; los cuales desenpeñan con el grado de habilidad é inteligencia que adquieren con la práctica, y no inspirándose en los luminosos principios de la ciencia, que desconocen.

Especialment interessant el que escriu després de la darrera coma, intentant marcar més encara la distància que separa la classe mitja a la que pertany l'autor i  les persones que menysprea, probablement de la mateixa manera que ell és menyspreat per l'aristocràtica classe a la que no pertany.

I pel que fa al modus vivendi, la societat es divideix en set classes:

1. Propietaris: persones que viuen principalment dels béns heretats o adquirits
2. Productors: persones que viuen de la seva creativitat, des de mestres d'escola fins a agricultors, passant per artesans, pintors, mecànics, escriptors o catedràtics.
3. Industrials: persones que transformen matèria primera perquè s'adaptin als usos de la vida
4. Comercials: persones que es dediquen a l'intercanvi de productes de la natura, les arts i la industria
5. Assalariats: persones que reben a canvi del seu treball, la manutenció i una retribució mensual
6. Proletaris: persones que depenen del jornal convingut per cada dia treballat
7. Paupèrrims: persones desvalgudes que resten al càrrec de les demés classes socials

I això no ha canviat tant en determinats sectors laborals, però no té res a veure amb el present en altres. Tots però, patim encara d'una classificació en aquests termes, més o menys directament, més o menys cruament.
I quin goig que fa veure els ensenyants formant part d'un dels sectors socials més valorats. En això no hem progressat precisament.

Lluita de classes, justicia social, solidaritat, propietat privada, iniciativa privada, educació i cultura, emprenedoria, risc, benefici, treball, drets i deures, educació ensenyament... sí que fa pensar encara un llibre del 1884. I on és el medi ambient en aquest llibre de geografia?

Reflexions sobre transgènics

Aquest article del diari Le Monde informa de la possible aprovació als Estats Units per l'ús d'un salmó transgènic a les piscifactories atlàntiques que redueix el període de creixement de 30 a 18 mesos, gràcies a la implantació d'un gen que permet la producció d'una hormona del creixement pròpia dels salmons del Pacífic.

L'aprovació, diu l'article, encara resta pendent de proves sanitàries per evitar possibles perjudicis sobre la salut humana.

Suposant, que realment aquests salmons transgènics no fossin nocius per la salut humana, aquesta notícia em porta a diverses preguntes i reflexions:

1. Si és possible reduir de més d'un terç el període de creixement del salmó, això significa que consumeix un terç menys d'aliments al llarg de la seva vida?
2. Si és així, reduiria la problemàtica vinculada a l'aqüicultura als litorals, com els de Xile, on els pescadors locals veuen disminuïdes les seves captures perquè les grans corporacions pesqueres competeixen amb ells per nodrir els seus salmons?
3.  La reducció d'aquesta competència, minimitzaria els problemes de la pirateria en determinades zones pesqueres?
4. Un creixement més ràpid del salmó podria suposar un increment de la producció d'aliments al planeta i per tant, contribuir a la reducció de la fam al món?
5.  Les empreses pesqueres mantindrien la producció per contribuir als beneficis sobre el medi natural, les poblacions locals, la fam al món i la seguretat al mar?
6. Nosaltres, al primer món, consumiríem aquests aliments transgènics o els deixaríem per a països que no es poguessin permetre el luxe de menjar aliments no alterats genèticament?
7. Al primer món, el salmó transgènic seria pels pobres i el tradicional pels rics?

Atès que no voldria semblar excessivament ingenu, indico que la pregunta que realment em faig és la primera.

I tenint en compte el dubte sobre el supòsit inicial (aquest salmó és innocu per la salut humana), les implicacions ambientals i la poca confiança que poden generar les grans indústries pesqueres, a falta de més informació i esperant (d'esperança) canvis d'actitud per part dels "peixos grossos" no voldria que ningú pensés que aquest post és favorable als aliments transgènics.

Recuit de drap

El recuit de drap és un formatge fresc, de vaca o de cabra, que es caracteritza per ser embolicat, conservat i distribuit en un drap. D'aquí el seu nom.

Tot i que la tècnica de producció seria exportable, no n'he trobat d'enlloc més que de l'Empordà, concretament d'Ullastret i de Fonteta. Sembla que a Peralada i Mont-ras també en fan, però aquests no he tingut ocasió de tastar-los encara.

Com a formatge fresc, està emparentat amb el mató i el brossat, la faisselle francesa o la ricotta italiana, entre tantes altres delícies làctiques, però el recuit de drap té una textura ben diferent de tots aquests, més grumollosos i consistents.

És, sense dubte, el formatge més fi que conec, suau i delicat en extrem, una vertadera delícia. Podria menjar-se sol, a cullerades, però acompanyat de mel o confitura és encara més llaminer. També hi ha qui el junta amb xocolata, codonyat o figues, i fins i tot en receptes salades, per exemple amb anxoves (de l'Escala si pot ser). Segur que tampoc em decebran quan ho tasti.

L'únic inconvenient del recuit de drap és que la delicadesa del seu sabor i textura, l'iguala la de la seva conservació. Per això no pot aguantar gaire temps, ni tan sols a la nevera, i cal deixar-lo en remull en el seu propi xerigot. El drap que l'embolcalla el manté humit i el protegeix.

Per això només en menjo de visita a l'empordanet, a casa seva. El fa més formidable encara...

Acumulant arguments per la independència

Aviat farà un any que vam assistir a la conferència de na Lisette Lapointe, diputada pel Partit Quebequès al seu Parlament. Exposà les característiques, èxits i reversos del seu procés encara inconclús. A partir dels arguments que esgrimí, vaig preguntar-li al final de la seva xerrada la respecte d'una qüestió sobre la que havia passat ràpidament: els arguments per la independència que esgrimeixen al Quebec.

La qüestió és que per a ells, la política ambiental de la seva (ara per ara) província, és molt més respectuosa amb el protocol de Kyoto que no pas les polítiques mediambientals federals, i per tant, els quebequesos han de suportar unes càrregues superiors per les elevades emissions de CO2 del conjunt canadenc.
Senyalava així la diputada, que als arguments identitaris i econòmics que nosaltres també presentem, ells hi afegeixen altres arguments com aquest de caràcter ambiental.

Durant un temps he estat reflexionant sobre els arguments que podem esgrimir per reclamar la independència, i convèncer els nostres conciutadans, a banda dels identitaris i econòmics que presentem habitualment. I no n'he trobat de realment convincents als ulls dels més reacis.

Però passat aquest any des del setembre del 2009, s'ha fet evident que s'imposa un nou element que serà clau en el nostre esdevenir nacional: l'esperit democràtic.

Els espanyols, mitjançant la seva hipòcrita transició, la seva constitució limitant, les prohibicions a les consultes populars, les retallades a l'estatut del 2006 i encara avui al recurs del defensor del pueblo contra la llei d'acollida  (veure notícia a Vilaweb) demostren sempre que poden la seva escassa capacitat d'enteniment democràtic.
Al contrari, els catalans ens mobilitzem cívicament organitzant, amb escassos mitjans, consultes populars, iniciatives legislatives i manifestacions multitudinàries com la del 10J. En tots aquests casos, demostracions de cultura democràtica, civisme, seny i desig de llibertat.

Serà aquest l'argument definitiu que ens avalarà, ací i enllà, per assolir la llibertat nacional.

Anar sumant suports a la independència

El procés cap a la independència no fa vacances a l'agost i va sumant adeptes sense pausa.

L'altre dia em va sorprendre un correu d'un company de Colla amb l'assumpte Què li ha passat a la Vanguardia? i adjuntant-hi aquest article.
No són argumetns molt nous, ni estic d'acord amb tot el contigut, sobretot perquè fa força més temps que els independentistes hem superat l'argumentari exclusivament identitari, però llegir a les pàgines d'aquest diari paraules com Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España...*, no deixa de ser molt sorprenent i probablement simptomàtic.
Esperem que així vagin progressant i siguin coherents amb les seves paraules impreses.

Avui en canvi, és des de Convergència Democràtica de Catalunya d'on arriben les sorpreses. Al seu bloc, Coc ràpid, na Carme Laura Gil exigeix al seu partit que adopti una posició clara i inequívoca sobre la independència de Catalunya, perquè si la resposta de CDC és la mateixa que la d'Unió, molts no cabem a CDC (cita textual).
Esperem que no formi part del joc Nosaltres no som ni blancs, ni negres, sinó tot el contrari al que ens tenen acostumats els senyors del PSC i que a can CDC comença a ser molt preocupant en alguns casos.

* Cal ser ximple per defensar la dependència de Catalunya amb Espanya... tradueixo pels nordcatalans que no han de conèixer el castellà.