Burriac

El cel gris ens recordava que aquest llarg i plujós hivern s'allargassava encara en aquests primers dies de març. A primera hora del matí, llevats per les necessitats alimentàries de l'Arnau, ens plantejàvem anar a visitar les mines de variscita de Gavà i el seu parc arqueològic.
Abans de sortir però, vam considerar que l'Arnau estaria de més bon humor havent trencat el son. Però la becaina s'allargà fins que el sol tingué esma per escombrar la tristor del dia i atorgar-li uns graus d'escalfor que convidaven a gaudir-ne a l'aire lliure: canvi de plans, pujarem a Burriac!

L'Arnau es desperta tard, estava realment cansat, i per l'hora, sembla talment que la gana l'hagi tret del seu son. Aboquem el puré de verdures amb vedella que teníem al termo, a punt per marxar, en un bol, i cap a dins.

A la una sortim de casa. Passem per Vilassar de Mar a fer un aperitiu una mica seriós. Delicioses escopinyes...

I des de Cabrera enfilem turó amunt. El camí em recorda les excursions que feia amb els meus pares i la meva germana fa trenta anys. Per aquell sender vaig aprendre el que eren les cireres d'arboç i la processionària. Ahir ni rastre de les erugues, però els arboços encara creixen a banda i banda del camí, acompanyats de brucs i estepes.

El segon tram del camí es converteix en una grimpada per la roca. Com m'agradava quan era petit enfilar-me amb les mans per les roques, veient el castell apropar-se a cada passa. Aquesta vegada el camí no és tan emocionant, les pedres semblen més modestes però més molestes. Porto l'Arnau a l'esquena i no em fa tanta gràcia relliscar i caure.

Arribats al castell podem admirar les magnífiques vistes que s'estenen als peus del turó. Mataró, Cabrera, Cabrils, Vilassar de Mar... però també allarga fins a Montjuic, el Montseny i unes llunyanes muntanyes nevades que semblen poder ser el Puigpedrós o algun altre cim pirinenc proper.

Un pit-roig tafaner ens saluda a peu de muralla.

El castell de Burriac sembla nou. Aquella torre ruïnosa que recordava ha recuperat bona part del recinte fortificat que l'encerclava. Ja no es pot entrar a l'interior de la torre, una porta en barra el pas. Tot és més endreçat i des de dalt descobrim el nou i ample camí d'accés, aquell pel que no cal enfilar-se i grimpar.
El davallem per tornar cap a casa. L'Arnau s'adorm a la motxilla que estrenem, amorrat al llibre que hem penjat per si les vistes, la botànica i els ocells no el distreuen prou. Senyal que s'hi troba prou a gust.