Lyon

La rue Tronchet del VIème arrondissement de Lió era el carrer del pis dels meus avis. Durant els primers anys de la meva vida, els anàvem a veure per cap d'any i molts estius.
Caminàvem amb la meva germana i els meus pares pel cours Franklin Roosevelt fins la plaça del Maréchal Lyautey on els jugadors de petanca s'exhibien a base de carreaux i aproximacions mil·limètriques al cochonet.
Altres vegades agafàvem el moderníssim metro a l'estació de Foch per travessar el Roine i anar a la place Bellecourt i a la rue de la République, el cor de la ciutat on els comerços i els equipaments culturals animen la vida d'aquesta ciutat més centreeuropea que mediterrània, però que segurament m'ha marcat indirectament en molts aspectes.
Però els meus millors records a Lió són els matins assolellats al Parc de la Tête d'Or, el gran parc urbà de la ciutat, on un prat que em semblava infinit acollia daines i cérvols, els castanyers d'índies flanquejaven els passejos i hi collíem els marrons perquè el meu avi deia que eren un bon remei pel mal de les articulacions si els guardavem a les butxaques. A les muntanyes de ciment que conformaven rampes per on els nens ens tiràvem, hi vaig trobar uns quants forats pels meus pantalons, a l'alçada dels genolls que acabaven pelats. Una mica més endins del parc apareixia el petit teatre del Guignol, el famós titella lionès, internacionalment reconegut, que picava a cops de bastó el gendarme del que es burlava.
Una vegada, amb el pare, vam anar a Gerland, l'estadi on jugava l'O.L., l'Olympique Lyonnais.
Avui he recordat la ciutat dels meus avis, la ciutat de la meva mare, i el seu equip de futbol. Després del Barça, el meu segon equip... naturalment! ;)