divendres, 2 d’abril del 2010

Diagonal

Tres avingudes diagonals són possibles per d'aquí uns anys, entre les places Francesc Macià i de les Glòries Catalanes.

La primera és l'alternativa 0, com es coneix en avaluació ambiental estratègica, és a dir, deixar-ho com està.

L'alternativa A que ens presenta l'Ajuntament de Barcelona consisteix a grans trets a convertir l'avinguda en un bulevard, amb voreres, dos carrils de circulació i dos amplis passejos a banda i banda, en plataforma única, i un tram central destinat a mobilitat pública i privada.

Alternativa A

L'alternativa B consisteix en una rambla, amb voreres, carrils de circulació mixts a banda i banda d'un ampli espai central destinat a vianants i bicicletes.


Alternativa B

Qualsevol d'ambdues alternatives, A o B, milloren el que és actualment l'avinguda Diagonal, un embut pels vianants, les bicicletes, el transport públic i el transport privat, i on els usos que soporta -comercial, recreatiu, passeig, etc- pateixen d'una escassa funcionalitat, quan no d'una greu incomoditat causada per una manca d'espais que porta al caos.

Les alternatives que es proposen suposen en ambdós casos un canvi en la modalitat del transport. Si actualment el mode de transport privilegiat a la Diagonal és el vehicle privat, les propostes de l'Ajuntament sacrifiquen aquest mitjà d'innegable però particular interès, en benefici de diversos modes de transport col·lectius -tramvia i autobusos- i individuals però no contaminants -bicicleta i cames-.
Aquesta decisió no implica només la mobilitat a l'avinguda, sinó, i al meu parer, sobretot, comporta un canvi en l'ús de l'espai públic de la nostra principal via urbana. La Diagonal tindrà la oportunitat de converitr-se, més enllà de l'actual via de pas, en un espai de convivència, on especialment els veïns de l'Eixample, però també tots els barcelonins podrem gaudir d'un espai de passeig de qualitat, menys contaminat, menys sorollós, menys perillós, més endreçat, i amb el temps, més actiu comercialment i lúdica. De ben segur que les botigues de moda notaran els efectes beneficiosos, s'hi instal·laran cinemes, teatres, restaurants i hotels, etc. D'entrada, les gernacions de les Rambles encara no envairan el que serà el nostre passeig, tot i que amb el temps, el prestigi de la Diagonal segurament es convertirà en un nou atractiu turístic per la ciutat.

Passar d'una Diagonal que no funciona per ningú a una Diagonal més funcional, activa, racional i emocional alhora, és el repte pel que l'Ajuntament planteja les alternatives A i B.

 Al meu entendre, l'alternativa B és la millor. No només per qüestions d'usos (major espai cívic per exemple) o de mobilitat (millor segregació dels vianants, les bicicletes i el transport motoritzat), sinó també per una qüestió urbanístico-identitària.
A París les grans avingudes són bulevards. Magnífics, majestuosos bulevards, que donen part de la seva personalitat a la ciutat.
A Barcelona, els nostres grans carrers són rambles: la de Canaletes, la dels estudis, la de les Flors, la dels Caputxins, la de Santa Mònica; la de Catalunya, la de Prim; però també el passeig del Born, la mateixa Diagonal des de Marina fins a Josep Pla, la part superior del passeig de Gràcia, el tram inferior de la Via Augusta, l'avinguda Lluís Companys, un tram de la Meridiana, el passeig Gaudí, la via Júlia, etc.
El format de rambla, més enllà del seu origen hidrogràfic, s'ha convertit en un element identitari i de renom per Barcelona, i segurament respon al caràcter de la ciutat, llatí, extrovertit, i a la bona climatologia que ens ajuda a sortir al carrer i trobar-nos en un espai comú, com són els amplis espais centrals que es creen a l'eix de les rambles.

La raó és del costat de les propostes A o B, mireu-vos-les amb atenció i sense por al que és nou. La meva raó em decanta per la segona de les opcions, però definitivament, vull que la Diagonal es converteixi en rambla, perquè així és com són els nostres millors carrers.

dimecres, 10 de març del 2010

Lyon

La rue Tronchet del VIème arrondissement de Lió era el carrer del pis dels meus avis. Durant els primers anys de la meva vida, els anàvem a veure per cap d'any i molts estius.
Caminàvem amb la meva germana i els meus pares pel cours Franklin Roosevelt fins la plaça del Maréchal Lyautey on els jugadors de petanca s'exhibien a base de carreaux i aproximacions mil·limètriques al cochonet.
Altres vegades agafàvem el moderníssim metro a l'estació de Foch per travessar el Roine i anar a la place Bellecourt i a la rue de la République, el cor de la ciutat on els comerços i els equipaments culturals animen la vida d'aquesta ciutat més centreeuropea que mediterrània, però que segurament m'ha marcat indirectament en molts aspectes.
Però els meus millors records a Lió són els matins assolellats al Parc de la Tête d'Or, el gran parc urbà de la ciutat, on un prat que em semblava infinit acollia daines i cérvols, els castanyers d'índies flanquejaven els passejos i hi collíem els marrons perquè el meu avi deia que eren un bon remei pel mal de les articulacions si els guardavem a les butxaques. A les muntanyes de ciment que conformaven rampes per on els nens ens tiràvem, hi vaig trobar uns quants forats pels meus pantalons, a l'alçada dels genolls que acabaven pelats. Una mica més endins del parc apareixia el petit teatre del Guignol, el famós titella lionès, internacionalment reconegut, que picava a cops de bastó el gendarme del que es burlava.
Una vegada, amb el pare, vam anar a Gerland, l'estadi on jugava l'O.L., l'Olympique Lyonnais.
Avui he recordat la ciutat dels meus avis, la ciutat de la meva mare, i el seu equip de futbol. Després del Barça, el meu segon equip... naturalment! ;)

diumenge, 7 de març del 2010

Burriac

El cel gris ens recordava que aquest llarg i plujós hivern s'allargassava encara en aquests primers dies de març. A primera hora del matí, llevats per les necessitats alimentàries de l'Arnau, ens plantejàvem anar a visitar les mines de variscita de Gavà i el seu parc arqueològic.
Abans de sortir però, vam considerar que l'Arnau estaria de més bon humor havent trencat el son. Però la becaina s'allargà fins que el sol tingué esma per escombrar la tristor del dia i atorgar-li uns graus d'escalfor que convidaven a gaudir-ne a l'aire lliure: canvi de plans, pujarem a Burriac!

L'Arnau es desperta tard, estava realment cansat, i per l'hora, sembla talment que la gana l'hagi tret del seu son. Aboquem el puré de verdures amb vedella que teníem al termo, a punt per marxar, en un bol, i cap a dins.

A la una sortim de casa. Passem per Vilassar de Mar a fer un aperitiu una mica seriós. Delicioses escopinyes...

I des de Cabrera enfilem turó amunt. El camí em recorda les excursions que feia amb els meus pares i la meva germana fa trenta anys. Per aquell sender vaig aprendre el que eren les cireres d'arboç i la processionària. Ahir ni rastre de les erugues, però els arboços encara creixen a banda i banda del camí, acompanyats de brucs i estepes.

El segon tram del camí es converteix en una grimpada per la roca. Com m'agradava quan era petit enfilar-me amb les mans per les roques, veient el castell apropar-se a cada passa. Aquesta vegada el camí no és tan emocionant, les pedres semblen més modestes però més molestes. Porto l'Arnau a l'esquena i no em fa tanta gràcia relliscar i caure.

Arribats al castell podem admirar les magnífiques vistes que s'estenen als peus del turó. Mataró, Cabrera, Cabrils, Vilassar de Mar... però també allarga fins a Montjuic, el Montseny i unes llunyanes muntanyes nevades que semblen poder ser el Puigpedrós o algun altre cim pirinenc proper.

Un pit-roig tafaner ens saluda a peu de muralla.

El castell de Burriac sembla nou. Aquella torre ruïnosa que recordava ha recuperat bona part del recinte fortificat que l'encerclava. Ja no es pot entrar a l'interior de la torre, una porta en barra el pas. Tot és més endreçat i des de dalt descobrim el nou i ample camí d'accés, aquell pel que no cal enfilar-se i grimpar.
El davallem per tornar cap a casa. L'Arnau s'adorm a la motxilla que estrenem, amorrat al llibre que hem penjat per si les vistes, la botànica i els ocells no el distreuen prou. Senyal que s'hi troba prou a gust.

dilluns, 22 de febrer del 2010

25 anys després

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".


Salvador Espriu

dijous, 4 de febrer del 2010

Rondant Rodin

Un dia qualsevol, surts del metro a Passeig de Gràcia i et dirigeixes a una reunió al carrer Aragó. Passes per la Rambla de Catalunya i quan creues Consell de Cent, topes amb el pensador de Rodin.


D'entrada et preguntes què hi fa aquest aquí? No hauria de ser a París? Però no, per uns dies ha deixat el Musée Rodin per venir a reflexionat a Barcelona.
Darrera seu, tocant de peus a terra sis figures més l'acompanyen. Fan pensar en el conjunt escultòric dels jardins de Westminster. I efectivament, són els burgesos de Calais. No pas l'obra finalitzada com la va concebre Rodin, però uns esboços, tanmateix dignes de ser admirats.

Realment, no hi entenc massa res del món de l'escultura, però en determinades ocasions la bellesa de l'obra pot colpir fins i tot els menys avesats en la matèria. I el pensador de bronze, sense dubte, és una d'aquestes obres.
Gràcies per venir-nos a veure a casa.

foto: meva, amb el mòbil.Creative Commons License

dilluns, 11 de gener del 2010

Traducció traidora, però còmica

Per endavant, aplaudeixo tots els comerços que etiqueten en català. Hauria de ser sistemàtic, per normalitat social a Catalunya en primer lloc i perquè la llei hi obliga. Però com que no és sempre així, s'agraeix l'esforç.
Això no treu que un esforç més intens per respectar l'idioma encara seria més d'agrair.
Per exemple traduint les etiquetes correctament. Mireu sinó la imatge que vam poder captar al costat de casa:



A què fa referència el pernil guarit? No és molt complicat, tan sol cal posar-se en la ment d'un castellanoparlant amb reduides habilitats en català o d'una aplicació informàtica poc curosa i entendre que guarit i curado estan relacionats entre ells a través de la paraula curat, que d'altra banda no es pot aplicar a un pernil en principi. A no ser que realment el pernil hagi superat una enfermetat i per tant estigui correctament etiquetat. Caldria preguntar-se aleshores si els controls sanitaris són suficients, però això són figues d'un altre paner.
Com la paraula tacs que tampoc és correcta, però ja no m'ha fet tanta gràcia.

Per cert, en català correcte direm pernil salat. ;)

Visita ornitològica al delta del Llobregat

Dilluns 4 de gener vaig passar el matí amb en Toni als delta del Llobregat (Remolar-Filipines i platja de Viladecans), per veure ocells.


Vam identificar fins a 30 espècies diferents, tot i que van quedar per resoldre algun que altre passeriforme o fringíl·lid amagat entre els canyissars i no poguérem reconèixer. D'entre totes elles, van destacar les fredelugues, els collverds, els xarxets i les dauradaes grosses pel nombre (alguns centenars), però sobretot dos bimbos que ens vam poder apuntar: el gavot, i la polla blava :). A més, en Toni que com comença a ser habitual, va arribar abans d'hora va veure un morell cap roig!

Més informació al nostre humil bloc ornitològic: fem volar coloms.

foto: gavot, extret de wikimedia (Creative Commons)

font: aquest post és un plagi del post anterior sobre els Aiguamolls de l'Empordà, però com a mínim estan actualitzades les dates i les dades pròpies del dia. només faltaria!