Lyon

La rue Tronchet del VIème arrondissement de Lió era el carrer del pis dels meus avis. Durant els primers anys de la meva vida, els anàvem a veure per cap d'any i molts estius.
Caminàvem amb la meva germana i els meus pares pel cours Franklin Roosevelt fins la plaça del Maréchal Lyautey on els jugadors de petanca s'exhibien a base de carreaux i aproximacions mil·limètriques al cochonet.
Altres vegades agafàvem el moderníssim metro a l'estació de Foch per travessar el Roine i anar a la place Bellecourt i a la rue de la République, el cor de la ciutat on els comerços i els equipaments culturals animen la vida d'aquesta ciutat més centreeuropea que mediterrània, però que segurament m'ha marcat indirectament en molts aspectes.
Però els meus millors records a Lió són els matins assolellats al Parc de la Tête d'Or, el gran parc urbà de la ciutat, on un prat que em semblava infinit acollia daines i cérvols, els castanyers d'índies flanquejaven els passejos i hi collíem els marrons perquè el meu avi deia que eren un bon remei pel mal de les articulacions si els guardavem a les butxaques. A les muntanyes de ciment que conformaven rampes per on els nens ens tiràvem, hi vaig trobar uns quants forats pels meus pantalons, a l'alçada dels genolls que acabaven pelats. Una mica més endins del parc apareixia el petit teatre del Guignol, el famós titella lionès, internacionalment reconegut, que picava a cops de bastó el gendarme del que es burlava.
Una vegada, amb el pare, vam anar a Gerland, l'estadi on jugava l'O.L., l'Olympique Lyonnais.
Avui he recordat la ciutat dels meus avis, la ciutat de la meva mare, i el seu equip de futbol. Després del Barça, el meu segon equip... naturalment! ;)

Burriac

El cel gris ens recordava que aquest llarg i plujós hivern s'allargassava encara en aquests primers dies de març. A primera hora del matí, llevats per les necessitats alimentàries de l'Arnau, ens plantejàvem anar a visitar les mines de variscita de Gavà i el seu parc arqueològic.
Abans de sortir però, vam considerar que l'Arnau estaria de més bon humor havent trencat el son. Però la becaina s'allargà fins que el sol tingué esma per escombrar la tristor del dia i atorgar-li uns graus d'escalfor que convidaven a gaudir-ne a l'aire lliure: canvi de plans, pujarem a Burriac!

L'Arnau es desperta tard, estava realment cansat, i per l'hora, sembla talment que la gana l'hagi tret del seu son. Aboquem el puré de verdures amb vedella que teníem al termo, a punt per marxar, en un bol, i cap a dins.

A la una sortim de casa. Passem per Vilassar de Mar a fer un aperitiu una mica seriós. Delicioses escopinyes...

I des de Cabrera enfilem turó amunt. El camí em recorda les excursions que feia amb els meus pares i la meva germana fa trenta anys. Per aquell sender vaig aprendre el que eren les cireres d'arboç i la processionària. Ahir ni rastre de les erugues, però els arboços encara creixen a banda i banda del camí, acompanyats de brucs i estepes.

El segon tram del camí es converteix en una grimpada per la roca. Com m'agradava quan era petit enfilar-me amb les mans per les roques, veient el castell apropar-se a cada passa. Aquesta vegada el camí no és tan emocionant, les pedres semblen més modestes però més molestes. Porto l'Arnau a l'esquena i no em fa tanta gràcia relliscar i caure.

Arribats al castell podem admirar les magnífiques vistes que s'estenen als peus del turó. Mataró, Cabrera, Cabrils, Vilassar de Mar... però també allarga fins a Montjuic, el Montseny i unes llunyanes muntanyes nevades que semblen poder ser el Puigpedrós o algun altre cim pirinenc proper.

Un pit-roig tafaner ens saluda a peu de muralla.

El castell de Burriac sembla nou. Aquella torre ruïnosa que recordava ha recuperat bona part del recinte fortificat que l'encerclava. Ja no es pot entrar a l'interior de la torre, una porta en barra el pas. Tot és més endreçat i des de dalt descobrim el nou i ample camí d'accés, aquell pel que no cal enfilar-se i grimpar.
El davallem per tornar cap a casa. L'Arnau s'adorm a la motxilla que estrenem, amorrat al llibre que hem penjat per si les vistes, la botànica i els ocells no el distreuen prou. Senyal que s'hi troba prou a gust.