divendres, 22 d’octubre de 2010

"Elementos de geografía universal y particular"

M'ha caigut entre les mans un llibre publicat a Madrid (Espanya) l'any 1884, de Pedro Izquierdo y Ceacero (Director del Colegio de Niños de la Real Casa), que porta per títol Elementos de Geografía Universal y particular.


Gràcies al senyor Riera -propietari del llibre i amic del meu pare- i al meu domini suficient del castellà, he pogut fullejar-lo i descobrir alguns passatges prou curiosos com per compartir-los.

En general, el llibre tracta d'estructurar la geografia en els seus àmbits més clàssics, incloses la geometria i l'astronomia, per les que aporta definicions de conceptes elementals.
S'endinsa a partir d'aquí a les tres grans línies d'estudi de la Geografia: la geografia física -definició de certes formes de la Terra, molta hidrografia, una mica de climatologia i ni mitja paraula de biogeografia-, la geografia humana -que aquí anomena política i que es centra sobretot en les formes d'organització socials i polítiques- i la geografia regional -descriptiva segons l'autor i que consisteix a descriure fil per randa elements de diferents unitats administratives o físiques.

No és estrany que l'estudi de la Geografia no gaudis de massa aficionats entre els alumnes que l'estudiaven sota aquesta mena de manuals. És un llistat infinit de noms de pobles, províncies, estats, rius, illes, caps, golfs,
partits judicials, diocesis, etc. Tot plegat sense cap lligam ni relació enre ells, més enllà de la pertinença a un contenidor comú, bé sigui un estat o un continent.


No obstant, algunes afirmacions d'aquest manual escolar són dignes de ser mencionades, sinó per la seva qualitat científica, almenys com a testimoni que ajuda a entendre alguns aspectes de la societat actual. Perquè més o menys, aquest manual deu contenir idees semblants a les que estudiaven els nostres besavis o rebesavis i per herència cultural ha impregnat la nostra societat i cadascun de nosaltes. Clar que el llibre és en castellà i no m'imagino gaire avantpassats meus estudiant en aquest idioma...

A lliçó XXV, on tracta de la religió d'Espanya, els idiomes i dialectes, les formes de govern i tantíssimes altres coses, els idiomes d'Espnya s'esmenten en vuit curtes línies:
El idioma nacional es el castellano, derivado del neo-latín, y enriquecido con voces árabes, griegas y otras; y en la Provincias Vascongadas se conserva aún el eúskaro (sic), lengua antiquíssima de aquellos habitantes. En Cataluña, Baleares y Valencia, se habla el lemosín más o menos puro, dialecto importado por D. Jaime I de Aragón; y en Galicia, el gallego.
 Bé doncs, sembla ser que des de Madrid adoptaren l'expressió de llengua llemosina enlloc de la paraula català, segurament perquè devien tenir especial cura de mantenir la unitat de la llengua que ara anomenem català en general i valencià a València (i així ens va).
Llàstima que no precisi que el llemosí era un dialecte de l'occità, ni que faci esment de l'existència d'un idioma vernacular a Catalunya des de molt abans de Jaume I.
Sigui com sigui, el català deixà d'anomenar-se llemosí com a conclusió d'un debat històric i filològic del S.XIX i XX.

Una altra curiositat del llibre es troba a la lliçó XIV que barreja de forma sorprenent els climes i les principals races humanes, entre altres detalls.

Tot i que exposa:
 (...) si los caracteres esenciales del hombre inducen a afirmar la unidad del reino humano, las diferencias accidentales de color, labios nariz, cabello, etc., han dado lugar a la división que se viene haciendo de la humanidad en cinco razas, a saber: blanca, amarilla, malaya, cobriza y negra.
 A continuació elabora una descripció dels caracters físics de cadascuna d'aquestes races i la seva distribució geogràfica a escala continental. Sorprèn però una apreciació afegida, llançada amb aparent objectivitat que indica que la raça blanca o caucásica (sic):
(...) se dinstingue por su (...) inteligencia muy desarrollada.
No cal comentar-ho, perquè la ironia s'acumula pensant en determinats fruits de la intel·ligència blanca.

I finalment, una classificació de la societat en funció de categories en primer lloc, i de classes a continuació.
Les categories són, segons l'autor, senzillament tres: aristocràcia, classe mitja i estado llano (sic).  Descrivint aquest darrer com:
(...) es el de la mayoria de los individuos del pueblo, que no tienen más instrucción que la primaria, ni capacidad para otros trabajos que los manuales; los cuales desenpeñan con el grado de habilidad é inteligencia que adquieren con la práctica, y no inspirándose en los luminosos principios de la ciencia, que desconocen.
Especialment interessant el que escriu després de la darrera coma, intentant marcar més encara la distància que separa la classe mitja a la que pertany l'autor i  les persones que menysprea, probablement de la mateixa manera que ell és menyspreat per l'aristocràtica classe a la que no pertany.

I pel que fa al modus vivendi, la societat es divideix en set classes:
  1. Propietaris: persones que viuen principalment dels béns heretats o adquirits
  2. Productors: persones que viuen de la seva creativitat, des de mestres d'escola fins a agricultors, passant per artesans, pintors, mecànics, escriptors o catedràtics.
  3. Industrials: persones que transformen matèria primera perquè s'adaptin als usos de la vida
  4. Comercials: persones que es dediquen a l'intercanvi de productes de la natura, les arts i la industria
  5. Assalariats: persones que reben a canvi del seu treball, la manutenció i una retribució mensual
  6. Proletaris: persones que depenen del jornal convingut per cada dia treballat
  7. Paupèrrims: persones desvalgudes que resten al càrrec de les demés classes socials
I això no ha canviat tant en determinats sectors laborals, però no té res a veure amb el present en altres. Tots però, patim encara d'una classificació en aquests termes, més o menys directament, més o menys cruament.
I quin goig que fa veure els ensenyants formant part d'un dels sectors socials més valorats. En això no hem progressat precisament.

Lluita de classes, justicia social, solidaritat, propietat privada, iniciativa privada, educació i cultura, emprenedoria, risc, benefici, treball, drets i deures, educació ensenyament... sí que fa pensar encara un llibre del 1884. I on és el medi ambient en aquest llibre de geografia?

Cap comentari:

Publica un comentari