dimarts, 15 de juny de 2010

Parlàvem del Què. Parlem del Quan.

Recordo una conversa d’ara fa uns vint anys. Era a la meva escola, vora les escales que baixen a la pista d’atletisme. El meu interlocutor es deia Eric i parlàvem en castellà, com era habitual en aquell centre on el francès era l’oficial, el castellà el dominant i el català el marginat que parlàvem entre els que ens sabíem del país.
Aquella conversa girava al voltant de la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya. Amb els escassos arguments dels nostres catorze o quinze anys, l’Eric defensava que un país tan petit com el nostre no podria sobreviure econòmicament. Eren temps anteriors a la globalització de l’economia com la coneixem ara. Eren temps en els que les balances fiscals, més o menys oficials, reals o creïbles tampoc es publicaven, ni recordo que se’n demanés la publicació. Jo defensava que no existia cap motiu econòmic perquè la independència no fos viable i ho deia en veu ben alta perquè em sentís la gent al meu voltant. No tractàvem aquest tema gaire sovint, però parlar de la independència del meu país, encara que teòrica o llunyana, m’apassionava.

Més endavant, recordo una conversa a taula amb el meu pare, encara sobre el mateix tema. En deu fer una quinzena d’anys d’allò. No feia falta convèncer-lo de les bondats de la nostra independència, però no podia creure que es produís mai. Els records d'una guerra, quaranta anys de repressió, la sensació d'haver superat el problema polític de la seva vida i començat a recuperar drets civils i nacionals.

El juliol del 1996, assegut a la taula del sopar de tancament d’un curs de la universitat d’estiu de Terol, debatíem, en Francesc i jo, cadascun amb una quinzena d’alumnes i professors vinguts de Madrid, Múrcia, Cantàbria, Saragossa... perquè volíem la independència del nostre país. Alguns ens van arribar a entendre, tot i discrepar en el fons.

Durant dècades, he parlat del tema amb amics, companys, desconeguts (o casi) i familiars. Independència sí o no, independència sí o sí, independència així o aixà.

Fa tres o quatre anys, el líder del principal partit independentista del Parlament va posar data. Per ell, havia de ser el 2014, el tercer centenari de la derrota de l’11 de setembre, que sense defallir mai, els catalans commemorem cada any per no oblidar i per fer ben palès que no oblidem qui som.

Fa un parell d’anys vàrem assistir a una xerrada a Palafolls, amb l’Elena i el meu pare. Els ponents varen posar sobre la taula arguments econòmics i jurídics que ens porten al destí cobejat de la llibertat nacional. Sortint d’aquella xerrada, el meu pare, que durant anys havia somniat en una quimèrica independència, em va dir Jo no ho veuré, però ara sí que crec que serem independents

Durant la sobretaula del Nadal passat, a casa dels pares de l’Elena, alguns ja vam parlar de l’inevitable independència de Catalunya i fins i tot es va sentir una veu esperançada, però ferma, que rebaixava els terminis d’aquell polític de bigoti prominent.

Ahir, en Francesc em deia que es posava el 2015 com a objectiu i que treballaria a partir d’ara amb aquesta data al cap, començant amb la recollida de signatures per donar suport a la IP presentada recentment a la mesa del Parlament.

Sí, el meu entorn és un i determinat. Sí, la meva vida discorre entre Gràcia, Sant Gervasi, l’Eixample i Girona. No, no tots els catalans desitgen la independència de Catalunya. Molts la desitgen però encara no hi creuen, ni la veuen possible. Però ara també podem afirmar sense por a equivocar-nos que molts hi creiem, la volem i treballem per assolir-la. I com a mínim aquests, ja no parlem del què, sinó del quan.

Cap comentari:

Publica un comentari