diumenge, 20 de juny de 2010

Sant Jeroni

Avui ens ha fallat el nostre petit despertador ros i blanquet, que des de fa uns mesos ens ajuda a desvetllar-nos entre quarts de set i les vuit, cada cap de setmana. Per tant, els nostres plans han patit una lleu alteració i enlloc d'agafar els Ferrocarrils fins a Monistrol, hem emprès el viatge en transport privat, per mirar de recuperar una mica de temps.

Arribats al peu de l'aeri de Montserrat, ens hem enfilat en una d'aquelles cistelles grogues que en cinc minuts ens ha acostat al monestir benedictí. En el seu entorn, l'Arnau ha dinat, perquè ja era la seva hora, vora les dotze.

Rumiant sobre la possibilitat d'enfilar escales amunt, pel camí anomenat Drecera a Sant Jeroni, hem cregut que no som tan valents i que seria millor pujar en un altre mitjà de transport: el funicular de Sant Joan. Cinc minuts més i salvàvem un desnivell de 400 m, sense més esforç que romandre drets i comprimits com al metro de la ciutat.

Des de l'estació de Sant Joan fins a l'ermita de Sant Jeroni, el camí és força planer, ondulejant amunt i avall sense excessius pendents. Tanmateix, ens envolten els pinacles conglomerats característics d'aquesta muntanya fascinant. Allà on les parets rocoses perden un xic de la seva verticalitat, els arbres i els arbusts creixen densament, oferint-nos ombra en el camí i regalant-nos un verd intens, contrastant amb el blau del cel i el terrós de la roca.




De l'ermita al cim, el paisatge canvia. El camí s'enfila i els plans esdevenen rars. La vegetació malda per establir-se tan esponerosa com cent metres més avall. El darrer tram de l'ascensió és un seguit de graons construïts sobre la roca, amb una barana metàl·lica que ajuda en la grimpada i ofereix seguretat.

Arribats al cim, mig país s'estén als nostres peus. A tocar, Sant Llorenç del Munt, el Vallès, el Bages, la conca d'Òdena i el Penedès. Una mica més enllà, el Garraf i Collserola, clarament separats pel Llobregat que des dels peus de Montserrat avança cap al mar; la serralada litoral fins al Montnegre, la prelitoral fins el Montseny al nord, i probablement fins a Prades al sud. Més enllà, albirem ben bé el Puigmal i la tossa d'Alp.
Som al cim més alt de l'Anoia i del Bages, a 1.236 metres d'altitud.


Allà dalt, un nano llueix un mocador vermell amb punts blancs. Els seus pares ens confirmen que és casteller, dels Moixiganguers d'Igualada i amics del nostre company de Barcelona, en Josep Sala. Minuts més tard, i ja és casualitat, ens creuem amb un altre company de Colla a la reserva, l'Albert Vila. Em fa pensar que no és la primera vegada que ensopego inesperadament amb un company dalt d'una muntanya i recordo en Ramon Boter, a Tignes, amb els esquís calçats.

Havent fet un mos, emprenem la baixada al monestir pel pla del ocells, l'antic camí a sant Jeroni que més aviat havíem defugit. És una hora llarga de baixada constant que posa a prova les nostres poc entrenades articulacions. La major part del camí transcorre entre les alzines, els boixos i els galzerans. Les capçades ens amaguen la muntanya, però qualsevol clariana en el camí ens permet recuperar el paisatge únic montserratí.
Arribats a l'esplanada del monestir, donem el berenar a l'Arnau i aprofitem la pausa per recuperar nosaltres també una mica les forces.

Només ens queda reprendre l'aeri de baixada fins el cotxe. La passejada per les alçades de Montserrat ha resultat magnífica, en un dia de sol, però encara poc calorós per ser a finals de juny. Crec que hi tornarem.

2 comentaris:

  1. Molt bé!
    Ens oferiu una crònica molt completa de l'excursió, amb magnífiques fotos.
    A aquest nen tant ros es nota que li agrada la natura i les muntanyes.

    ARNAU. AMUN I CRITS!...FUTUR MUNTANYENC.

    ResponSuprimeix